Després de la bogeria del TKK'12 (Trenkakames 2012) i d'aconseguir la copa catalana de Marxes de Resistència (la meva primera copa en marxes de resistència (espero fer-ne alguna més)) ja n'hem fet una altra: la Marxassa'12.
La Marxassa és una de les caminades que més m'agraden de la temporada, i és que fa que passem per les muntanyes que em sento més meves: part del Montseny, el Montnegre i el Corredor.
Per a fer la Marxassa, has de ser a Mataró a ls 5:30 per a marxar amb els autocars que prepara l'organització. Pujo a l'autocar amb la Paqui, i ens saludem els de sempre: en Miquel, en Xavi, la Montse, la Paqui, al Jose, al Joan Miquel, al Joan Manel, etc.
Ja li comento a la Paqui que en aquesta caminada intentaré fer temps (ja que en les dues anteriors, com que acompanyava a dues persones i vaig dir que no els abandonava, vaig resignar a millorar marca).
És una caminada que parteix d'una església anomenada St. Martí del Montseny, que mai he vist, perquè sempre que he passat per allà són les 7:00 i és abans de començar la caminada. El camí fa part del recorregut del GR-5 fins arribar a St. Martí del Montnegre, on enllaça amb el GR-83 (Sender del Canigó a Mataró) i amb el GR-92. Des d'allà fins al Santuari del Corredor es segueix el doble camí, i a partir d'aquí marques pròpies de la Marxassa).
La ruta baixa fins al poble del Montseny (la primera part per un llarg corriol on els corredors estan més que angoixats) , i puja fins al punt d'informació de Fontmartina (aproximadament a uns 10 qm). Hi pujo amb dos amics que crec recordar que es diuen Josep (ara dubto, però crec que es deien així). -en aquestes caminades no sé què em passa que oblido els noms dels companys-.
Allà podem gaudir del primer avituallament: el del dònut, però no pots atipar-te, perquè si tens ganes de córrer una mica, després de menjar és fàcil marejar-se.
En aquesta ocasió, ja abans d'arribar a Fontmartina, plovia (i és que la previsió era mooooolta pluja, però finalment vam tenir només uns 10 qm de pluja). Per sort, la pluja va aturar-se abans d'arribar a Campins.
Passat Fontmartina, tenim una llarga baixada de 15 qm., i és que anem a un dels pobles més grans de la comarca del Vallès Oriental, St. Celoni. El camí no és gens complicat (excepte un tram de pronunciada baixada). Un primer tram per mig de bosc, i tota la resta, pista forestal fins arribar a St. Celoni.
Allà ens esperen llaminadures i cal agafar forces perquè comença la pujada a la segona muntanya: cap a St. Martí del Montegre.Una pujada llarga, però que has de prendre amb tranquil·litat.
Aquest any ens esperava una sorpresa: coneixíem que hi havia una desviació del camí respecte als altres anys, però no sabíem que serien de pujada i baixada i després tornar a pujar: així i tot, no hi ha més remei que fer-ho.
Passats St. Martí del Montnegre les cames ja comencen a fer figa, però la motivació és tan alta que no es pot abandonar. Ara ve un camí que continua pujant suaument, però ben aviat arribarà la baixada a Vallgorguina. Aquí és quan hi trobo la part més bonica del camí: passo pel poble de tota la vida i on es troben enterrats els avis. Sembla una tonteria, però em dóna mooolta energia això de passar pel cementiri, però no faig res més que aprofitar-ho.
Dinar a Vallgorguina: botifarrada (com sempre), de la qual passo del pa, em menjo l'amanida i una petita botifarra: ja sé que ara toca una pujada considerable. (En aquestes caminades no menjo gaire, ja que la panxa se'n ressent força).
Veig que vaig amb bon ritme, tot i estar cansat. Volia superar el temps de les altres edicions, però no sé si en seré possible. Però el que m'anima és que després de la pujada al Corredor, ja està tot fet.
Pugem al corredor (es fa inacabable) i arriba la beguda dels Déus: la llimonada natural que ofereixen a la Marxassa: crec que aquest avituallament, juntament amb els carquinyolis, és la part més agradable de la caminada.
La pujada és dura, però pitjor és la part que ve ara fins arribar a quasi Mataró: una pista de 10 quilòmetres que se'm fa molt dura. És la part que menys m'agrada del recorregut, però m'he mentalitzat que en hora i mitja la faig. Calculo el temps, i quan crec que em queden uns 2 o 3 quilòmetres els que m'avancen em diuen que encara em falta molt. Així i tot, no desespero (segueixo dient que és la part que menys m'agrada del recorregut).
De sobte, i després d'una pujada que se'm fa familiar, veig una urbanització: motivació al 100%. Sé que em queda menys d'1 quilòmetre per l'esperat avituallament: el de l'ermita de Sant Martí de Mata: sempre he sentit que és molt bonic quan arribes a les fosques, ja que et reben amb un caminet d'espelmes. Malhauradament (o per sort) mai he vist el caminet.
I ja vénen els últims quilòmetres (només en queden 4). Miro el rellotge i penso que potser sí que milloro temps, i decideixo no aturar-me gaire. No corro, però no vaig lent.
Baixo fins a les últimes pistes que duen a Mataró i em trobo a un noi de l'Empordà que està molt cansat: ens queden només un parell de quilòmetres, i decideixo anar amb ell per a què oblidi el que li falta. Anem caminant, i ja arribem a Mataró: temps final: 11:00 (crec que potser era un minut més o menys depenent del meu rellotge i el de l'organització).
No m'ho crec, però finalment he baixat el temps que havia fet: la millor marca va ser d'11 hores i 15.
Ara ja, a per la propera: la Marxa del Garraf.
L'any passat va ser tota la marxa passada per aigua. Esperem que en aquesta ocasió el temps millori. No és una de les millors; però és curta i vaig prometre al Santi que l'acompanyaria.
