dilluns, 29 d’abril de 2013

Riudoms - La Mola - Riudoms

Tot i que una setmana més tard, toca parlar de la Riudoms - La Mola - Riudoms.

Sempre ha estat una de les caminades que m'han agradat (tot i que la passejada per la carena sempre se m'ha fet molt pesada).

El primer any, molt de vent. El segon any, molt de sol... Aquest any, increïble, molta neu.

Era de les caminades que toca aixecar-te aviat (altre cop a les 3:30)... Fantàstic despertador que et lleva cada diumenge a aquelles hores... Però bé... Sabent que la caminada és suau, i després de Matxos... penses... Va, avui no patirem.

La previsió meteorològica anunciava que faria pluja i fred... però va ser molt diferent al que pensàvem.

Com podem veure, el recorregut ordinari (sense passar per la variant de Fontaubella), ens indica que el desnivell no és molt exagerat: hi ha la pujada al Castell d'Escornalbou (entre Duesaigües i l'Argentera), i la pujada a la Mola (entre Argentera i Colldejou).


Vam sortir de Riudoms, i el cel estava ennuvolat... i pensava que el temps aguantaria amb una mica de pluja.
En arribar al primer avituallamnet (a Riudecanyes) el temps ja amenaçava mala maror (plovia molt i molt i molt).



El problema, però, no era la pluja. El problema era el fred.

Vam continuar i ens esperava la pujada del castell d'Escornalbou. No és una pujada molt dura.

Segon avituallament, al castell d'Escornalbou. Fred. I ens diuen que no es puja a la Mola, ja que està nevant. Costa de creure.. Nosaltres només veiem pluja i res més.



Baixem del castell, passem per Duesaigües, i continuem cap al Coll per a pujar a la Mola...

Anem pujant amb en Santi (segona caminada de la temporada)... i veiem que plou aiguaneu... i pensem... ai, quina gràcia!!


I comença a nevar, a nevar, a nevar.... A fer fred, i més fred, i més fred. Us deixo unes quantes fotos de com estava el paisatge: amb en Cesc, la Rosa, la Mercè, la Paqui...





Passem el tram de la Mola (amb el fred, les vambes mooolt mullades, els guants més que mullats, etc.) i ens desvien cap a Colldejou sense pujar al cim. Sap greu per la gent dels controls: han d'estar passant molt de fred.

Arribem a Colldejou, sense neu, i sense tant de fred... i anem a molt bon ritme (amb alguna relliscada pel mig). No anem cansats, ja que la caminada no és dura... Riem i riem molt (sobretot jo, de la caiguda d'en Santi).

De Colldejou a l'Ermita de la Mare de Déu de la Roca (mira que n'és de bonica) el camí és mig assolellat, veiem com ha canviat la meteorologia. Dinem un entrepà de botifarra, unes fruites seques i camí fins a final. 



L'últim tram, gairebé pla, d'11-12 quilòmetres. Des de l'Ermita fins a Riudoms passant per Montroig i Montbrió.

Aquest any, per sort, no ha fet calor (mirem la part positiva), i hem aconseguit arribar amb un molt bon temps... A les 15:00 ja érem novament a Riudoms.

En aquesta caminada hem fet més amistat amb la Mercè, en Francesc, en Paco i en Ramon... I a l'arribada amb la Berta, que va haver d'abandonar pel fred...

Aquesta setmana actualitzo amb el 7 cims.


divendres, 26 d’abril de 2013

Pels camins dels Matxos: edició anys 2013

El passat 21 d'abril vaig realitzar la meva primera edició Pels Caminsdels Matxos, una de les caminades de resistència, al meu parer, més dures de la temporada. Estava força acollonit, i em vaig cansar molt, però finalment la vaig acabar.

La marxa és de 63-64-65-66 qm (depèn de amb qui parlis té una distància més o menys llarga), i el seu desnivell és d'uns 6200 metres acumulats.


Torna a ser dels dies que has de matinar i aixecar-te a les 4:00 o 4:30 i presentar-te a les 6:00 al lloc on comença: en aquesta ocasió, Torelló. Així i tot, el proper cap de setmana (on farem Riudoms- La Mola - Riudoms) ens haurem d'aixecar a les 3:30.

Arribada a Torelló (fa un fred de cal Déu) i esperar a què et donin el dorsal i el perfil del recorregut. Aquí en podem veure el recorreut sencer.



Mostra Pels Camins dels Matxos en un mapa més gran


La marxa comença a les 6:30, juntament quan s'alça el sol, i tots junts ens encaminem per a fer els 3 cims importants de la Marxa: Santuari de Bellmunt, Puigsacalm i Santuari de Cabrera.

Sortida tots junts, i saps que has de mantenir un bon ritme. Faig la caminada amb en Pepe i en Josep Maria.

L'arribada a Bellmunt és molt més ràpid del que em pensava, un avituallament fantàstic, i per sort, puc anar al lavabo (a partir d'ara el camí serà molt més lleuger).


De moment pensem que si el camí és com aquest, acabarem la caminada de manera raonable.
Comencem la primera baixada, i en part la fem trotant-corrent. I anem molt bé.

Passem prop del Salt de Salgueda, un espai natural privilegiat (que si hagués fet bon temps ens hi hauríem banyat)


Sabem que poc després tenim una bona pujada (bé... el que coneixem com "La Pujada") per accedir al Puigsacalm.

El que motiva de la caminada són els cartells humorístics que prepara l'organització. Estan molt bé i et motiven a continuar. 

Arribem a la zona del Puigsacalm, i em ve al cap l'excursió familiar que vaig fer fa una vintena d'anys... Em dóna bons records, però no recordava que fos tan dur pujar al Puigsacalm.



Arribem a dalt i penses... Que bé! Ja només queda Cabrera... però desenganyem-nos: ara ve un dels trams més complicats de la caminada: la pujada a un altre petit cim (que no es veu al perfil) i la baixada en corda que ens fa alentir el pas...

És força complicat fer-lo, però aviat arribem al control on veig els companys de 4potes. Continuem endavant, i de moment el camí és còmode fins a Prat de la Vola, on mengem alguna coseta, i decidim pujar a Cabrera (que no puntua per la Copa Catalana, però si no fas tot el recorregut no som uns bons Matxos).

Pujada a Cabrera (pensava que seria més dura), i baixada (pensava que seria més suau). I altre cop a Prat de la Vola. 


Ja abans de pujar a Cabrera estava cansat, però no sabia el que m'esperava.

Sembla que el recorregut que falta serà força pla, però no!! Arribat a Collsaplana ens ve el que no ens ha vingut fins ara (pujada a unes parets que no esperava). Ells diuen un parell de costes...però pugen molt i molt pronunciades. La panxa no em respon bé. He menjat poc, relativament. Principalment fruita. I ara el cos ja no té energia: i veiem que puja, puja i continua pujant.

De sobte, però, veiem que ja hem arribat a la part més alta i arribem a La Redorta, últim dels controls. 

Ja sabem que haurem de pujar al Castell de Torelló (regal de l'organització), però estem al costat de Torelló i això motiva.

Aconsegueixo menjar una barreta de cereals (que fins ara no havia entrat), però ve cremor d'estómac.

Finalment: arribada a Torelló a les 19:48. 
Total de la caminada: 13:18h. 

Molt content... I si es tornés a fer a la CCCR, crec que repetiria.

Moltes gràcies al Pepe i al Josep Maria. Al final em van haver d'aguantar bastant.

Felicitats a l'Iker Karrera Aranburu: ell ho va fer només en 6h i escaig: una màquina.

Aquesta setmana, una suau: bé... un descanset.

Fins aviat.

dimecres, 10 d’abril de 2013

XVI Molins Montserrat

Diumenge passat vaig fer la meva primera Molins Montserrat, quarta caminada de la temporada de caminades de resistència.


En un principi havia de ser una caminada suau, ja que segons el primer calendari de la temporada havia de ser d'uns 2500 metres de desnivell acumulat.

Després vam observar que de suau no en tenia res, ja que el desnivell acumulat era de més de 4000 metres.

Així i tot, va ser una caminada de les que en podríem dir d'"anar a buscar el pa".

La sortida era a les 7:00; per tant, per arribar bé i tenir temps per a prendre alguna cosa, què millor que ser a Molins a les 6:00?

Prenem alguna cosa, amb els companys del CEIC (Xavi, Francisco, etc.) i em trobo amb en Santi, que fa la seva segona caminada de la temporada.

Sortim a les 7 del matí, ben puntuals, i som dels últims del "pelotón". Però decidim córrer una miqueta fins a poder avançar tot el grup.

És estrany, perquè no veiem la Rosa, la Montse, en Xavi, la Paqui, en Josep Maria i en Pepe: veiem que han accelerat bastant el pas (o no!).

Correm fins a atrapar la Montse, xerrem una mica, i continuem trotant una mica fins a trobar la Rosa i la Paqui. Des de llavors que ja no les deixem.

El que va molt bé d'aquesta caminada és que hi ha avituallaments molt sovint.

Entre el segon i el tercer avituallament ens atrapen en Pepe i en Josep Maria: resulta que altre cop se'ls ha espatllat el cotxe.

Passem Ullastrell (en Josep Maria i jo recordem la cursa que vam fer fa un mes aproximadament), i continuem per Viladecavalls, Can Macetó, Pla del Fideué, i ens unim al camí de la Matagalls Montserrat al Camí de la Creu, a Monistrol.

No és que sigui una caminada molt dura, perquè realment, respecte a d'altres que hem fet és de les curtes, però el desnivell final és el més considerable: no obstant, com que estem parlant de Montserrat, coneixem el camí de memòria.

Què hem de recordar de la caminada aquesta?

1. Que l'estel que ens guia és la Rosa, una "pija" que tanmateix, si més no, ens parlar adhuc a la bestreta cordialment.
2. Que la Paqui no pot suportar (Paqui, amb carinyo, ja ho saps) que li digui Montse a la Mare de Déu de Montserrat.
3. Que en Josep Maria i en Pepe sempre tenen problemes amb el cotxe (ai, quines excuses, jajaja)
4. Que en Santi aguanta molt, però té baixons "de cop" i llavors no suporta el tema de caminar.
5. Que els aviatuallaments estan molt bé (però des del meu punt de vista els biquinis haurien d'estar a final del recorregut).
6. Que el més pràctic per baixar de Montserrat a Molins és anar amb l'autocar: l'opció Cremallera - FGC - RENFE és lenta.
7. Que podem acabar les frases fetes castellanes (la majoria) amb "patada en los huevos" o "que le den".



dimarts, 2 d’abril de 2013

24 hores de resistència Cap de Creus. 87 qm.

Salut a tots i totes.

Després d'uns dies de descans (això de descans és relatiu), ja toca escriure la crònica de la caminada de resistència que vam fer el passat dissabte-diumenge a la comarca de l'Alt Empordà: les 24 hores del Cap de Creus, una caminada que comença a Llançà el dissabte al matí i que ... bé, fins que un acaba.

Podeu veure aquí el perfil (grans 6000 metres de desnivell acumulat).




I també el plànol dels 87 qm de ruta:



En aquesta ocasió vaig fer la caminada amb l'Isma, un company de l'esplai Esquirol, de Barberà del Vallès; que espero que després d'aquesta caminada no abandoni les caminades de resistència i m'acompanyi a alguna altra més.

L'aventura va començar a les 5'00 del matí de dissabte, quan vam quedar l'Isma i jo a Barberà per pujar junts fins a Llançà i trobar-nos amb la resta per a poder fer la caminada. 

Vam arribar prop de les 6'30 a Llançà i les primeres persones que ens vam trobar van ser la Paqui i la Rosa. Vam estar xerrant de si seria dura la caminada o no, i ens vam encaminar cap al punt de sortida: el port de Llançà, on ens van donar el dorsal i la targeta amb els quals havíem de fer la caminada. 

Després d'un bon esmorzar (bé, l'Isma, perquè la resta vam prendre els nostres cafès amb llet) vam començar la caminada a les 8:00 del matí.

Aquesta caminada té molts controls: d'uns més propers entre ells, algun d'ells força allunyats.

El primer va ser el de Cap Ras: bastant al principi de la sortida, a 2'9 qm.


Fins aquí tot pla, però passada la platja de Garbet, i ja entrant en terme municipal de Corbera, vam seguir una llarga pista forestal (en ascens tota l'estona) que ens duria a St. Miquel de Colera, on trobaríem esmorzar (entrepans, donuts, cacaolat, etc.). 



La sort de la caminada és que vam gaudir d'unes vistes espectaculars; un aspecte a millorar (comentat per molts i moltes marxaires) és la quantitat de menjar en relació amb el que es paga. Jo vaig tenir la sort de poder menjar tot el que volia (tampoc menjo gaire, tots ho sabeu) però molta gent es va quedar amb ganes de poder menjar a l'hora de dinar, per exemple.

Un cop ja vam agafar sucre per continuar la caminada ens va venir una gran sorpresa, la pujada en corriol (després en camí força pronunciat) fins a Puig d'Esquers, on feia molt de vent, però des d'on es podia veure una bonica vista de Pirineus (començant pel Canigó), de la Serra de l'Albera, de la gran plana empordanesa, del cap de Creus, del Golf de Roses (crec recordar) i del gran Mediterrani.

El camí no acabava aquí... Bé... aquí havíem fet potser una sisena part de la caminada... Però començava un fort i molt pronunciat descens al Coll de les Portes on teníem el tercer control. Un llarg descens que molts s'havien de prendre amb  tranquil·litat per la facilitat de relliscar. 

Passem Coll de Portes, i una part força relaxada passant per Sant Silvestre de la Valleta, una petita ermita o església situada prop de Llançà.


Després de l'ermita, seguim curs del riu fins a atravessar-lo, pujar al coll de Madres (una altra pronunciada pujada, però curta), i arribada a Llançà per a fer el dinar -plat de pasta amb tomàquet i alguna pasteta. 

No es tractava de menjar en excés, ja que ara tocava una de les parts més dures: la pujada a St. Pere de Rodes. 

Ja duem una tercera part de la Marxa, i un gran desnivell fet, però encara ens queda bastant.

Pujada a St. Pere de Rodes (bé, abans el Control de Mas Ventós on ens ajuntem amb el Camí de St. Jaume que comença a Port de la Selva), i petit descans. Des del meu punt de vista, l'Isma està ja un pèl cansat, però va tirant... Em fa dubtar si acabarà la caminada o si abandonarà a Cadaqués. Potser jo porto un ritme massa fort, no ho sé.

Sortim de St. Pere de Rodes i penso que ja ens queda una última pujada forta, la del Castell de St. Salvador.



Passem el castell de St. Salvador i ens ve la part més complicada de la marxa (jo vaig gaudir el que no deurien gaudir molts dels caminants): la cresta de 3 qm. Un puja i baixa entre pedres, un camí que has d'intuir amb les marques perquè no està gens clar (pedres, pedres i més pedres). Un tram que aconseguim fer en un parell d'hores. Veig que l'Isma pateix pels genolls (després me n'assabento que tenia els genolls operats (oi, Isma?)). En aquests moments també penso en la Rosa i la Paqui, que en segons quins trams potser han patit.

Però aconseguim creuar la cresta i anar al control del Coll Sant Genís, arribant a les 17:15. 

Jo pateixo perquè crec que el control de Cadaqués tanquen a les 21:30, i després observo que tanquen a la 01:00. 

Del coll anem a la Carretera de Cadaqués i l'Isma està molt millor, ja que tot és pista forestal. El veig molt millor que al camí de la cresta i veig que anem fent força bé. 

Passem per Cala Jòncols i se'ns fa fosc. La cala deu ser molt coneguda, perquè tothom parlava molt bé de la Cala. Jo encara no la coneixia. Ara ja sé on és: haurem d'anar-hi un dia sense haver de caminar. 

De Cala Jòncols cap a Cadaqués a sopar. Ja treiem els frontals. El meu no il·lumina res i el de l'Isma il·lumina molt. Així i tot, deu ser per intuïció de marxaire, veig totes les marques. 

Crec que l'arribada a Cadaqués també és una de les parts més boniques de la caminada: tothom sopant i elegant, nosaltres bruts i vestits de muntanya. Així i tot, una imatge similar a aquesta. 



 
Arribem a Cadaqués i plat d'arròs, un cacaolat i un donut (gran barreja, però que el cos em demana).

Sortim de Cadaqués després de 30 minuts de descans (per a mi massa, però necessària per a l'Isma) i cap al Cap de Creus. 

Allà ens ajuntem uns quants, el camí no es veu molt marcat, però aconseguim trobar-lo.

Arribem al far del cap de creus a les 23:18. Ja duem 15 hores de caminada, i portem ja 64 qm. Ens en queden només 23.

 

Així i tot, en aquests moments ens ve una de les parts més dures de la caminada: 12 quilòmetres sense veure res, només amb la nostra companyia (que no està malament). Es fa etern: i triguem gairebé 3 hores a fer-ho. L'Isma està desesperat, però continua endavant: impressionat que estigui cansat però hi ha alguna cosa que l'empeny a tirar endavant.

Arribem a St. Baldiri de Taballera: ens queden nomeś 11-12 quilòmetres. I dic només, perquè realment no són gaires. 

Esmorzem alguna cosa (tot i ser les 2 de la matinada tenim gana, jo més que l'Isma)...

I tirem el que queda: un quilòmetre de lleugera pujada, un parell i mig de baixada fins a Port de la Selva i 8 quilòmetres de Camí de Ronda, passant pel far de Far Sarnella, on tenim l'últim control. 

Els passem tots i arribem a Llançà a les 4:59 (bé, a les 5:00) hora vella.

Total del recorregut: 21 hores.

Gràcies a l'Isma puc tenir totes les hores apuntades dels controls: una cosa que no havia fet mai però que em sembla bona idea. Espero que decideixi fer alguna altra caminada d'aquestes. Crec que ara, havent passat ja uns quants dies, les coses es veuen diferents.

Aquí teniu el meu dorsal: (potser si l'Isma em passa una foto del seu (el 191), també el puc afegir).




I en 4 dies... Molins Montserrat: una que ens permet una mica de descans...


Fins aviat.