dijous, 11 d’octubre de 2012

Dies 6-7 d'octubre: Trenkakames 2012

El Trenkakames és una altra de les caminades de resistència de la Copa Catalana organitzada per la FEEC.
És de les dures, no ens enganyem, perquè té 82 qm, però el desnivell que acumula i el terreny per on es passa alenteix el ritme de la caminada.

L'any passat vaig fer la caminada en poc menys de 16 hores. Aquest any he trigat més de 20.


La caminada en qüestió té un recorregut circular: és a dir, s'inicia i acaba al mateix lloc. En aquest cas al Vendrell.

El camí fins a Sant Vicenç de Calders és tot per una riera, plena de pedres, però fàcil de fer.
Des de St. Vicenç de Calders fins a Albinyana, el camí passa per la Serra Pedragosa. Com bé indica el seu nom, està ple, ple, ple de pedres.

Aquest any, la caminada ha estat molt calurosa, i passar pel costat de l'Aqualeón va ser molt dur: veure qui es podia banyar a la piscina mentre tu caminaves... no motivava gaire la caminada.

Passat Albinyana, primer avituallament.Aquí ja no hi havia moltes gane de caminar, però encara ens quedaven 70 qm.

La Rosa encara anava bé: anava molt bé.Li feia mal el genoll, però podia aguantar.

Continuem el nostre camí: algun corriol (un, crec recordar), però tota la resta per pista de muntanya còmoda... Ni mal de peus, ni pedres en excés... L´única cosa: la calor.

I anem caminant fins a Masarbonès (allà, la cua era per beure aigua a la font i refrescar-se una mica) i Masllorenç: on hi havia un avituallament líquid.. Ja en portem 20, i ens en queden uns 60.

De Masarbonès, sortim, i anem a Mas del Bosc. Aquí ja tenim barreja de corriols i camins.... Encara es fa còmode. Però a mi la gana em comença a apretar, i tinc ganes d'arribar a l'avituallament per a menjar alguna cosa. Ho menjo dret i ràpid. Sempre, sense fer gaires aturades.

Sortim de Mas del Bosc, i comença la pujada.... Aquest tram, des de Mas del Bosc a l'Església de Sant Miquel, i des d'aquí a Torrossolla comença el camí més empipador: creuar el Montmell. És un camí ple de roques (bé, no és ni camí... és tot corriol... o camí de cabres, per a dir-ho d'alguna manera).

Aquest tram es fa molt lent: la Rosa pateix, i jo pateixo pel genoll de la Rosa. ENs alentim. Si fins ara la mitjana que duiem era alta: ara mateix s'ha reduït bastant.

Però arribem a Torrossolla i penso: ostres, molt bé, ja som aquí. Portem 37 qm... i ens en queden 45. Això ja comença a motivar.

Veig que la Rosa encara està motivada, perquè portem fets gairebé la meitat, i està responent molt bé.

Comença el següent tram: algún camí entre el bosc, i tot pista fins arribar al poble abandonat de Selma. Aquest any han canviat el recorregut i em sento totalment desorientat. Se'ns fa fosc, però tenim la sort de conèixer 2 persones al llarg del camí i anem caminant junts fins a Aiguaviva.

Arribem a Aiguaviva cap a les 11:00 aproximadament. Allà ja portem 52 qm. Ens en queden menys de 30 i és molt encoratjador: la Rosa té una "ampolleta", i encara va fent, però el genoll l'està torturant.

Sortim d'Aiguaviva, havent menjat alguna cosa, i cap al control del. qm. 58 la Rosa ja es troba malament. El ritme de la caminada ha baixat en picat. Tot el camí és per pista, però a les baixades el seu genoll pateix i a les pujades qui ho fa és el seu estómac. A mi el camí se'm fa lent, però li vaig fer una promera que no penso trencar. Penso que ara fa un any, a les hores que som (la 1h 30 de la matinada) ja havia acabat la TKK, i que encara em faltaven, en aquesta ocasió, més de 5 hores.

Anem tirant, i cap al qm. 61 (poc abans de l'avitualament líquid de la Plana de Cal Gassó) ella decideix retirar-se. Reconeix que hem fet 10 quilòmetres en 3 hores: i que no pot anar més ràpid perquè ho està passant molt malament. En aquests moments també l'acusa la son: pateix per si pot tenir una lesió, el mal de panxa fa que no pugui pensar amb tranquil·litat, no vol alentir més la marxa (tot i que teníem temps)... Un cúmul de factors que fa que prengui aquesta decisió.

I finalment a l'avituallament decideix abandonar la caminada aquesta.  A mi em sabia greu, perquè havia dit que l'acompanyava tota la nit. Finalment, quan ella decideix abandonar, la deixo en un avituallament (on poden estar per ella) i jo continuo la caminada. --Després, quan veig tot el que faltava, penso que va fer bé d'abandonar, perquè encara faltava molt--.

I aquí em poso les piles, agafo el meu MP3, i em poso a córrer. En poc més de 5 minuts, atrapo la Montse i en Xavi. Feia una estona (potser mitja hora, a les nits és ben difícil de calcular) que m'havien avançat, però amb la música, el meu ritme a les caminades augmenta molt.

Els trobo i decideixo anar amb ells. Hauria continuat, però ja que no podia millorar temps i porten un bon ritme, (i també per no anar sol) fem un grup.

El tram fins al següent avituallament se'm fa molt pesat (és pla, i vull menjar el donut que ofereixen), i tinc ganes d'arribar.... Un cop allà, prenc el meu donut i el Nesquick... i continuo (ja portem 68 qm.... només en queden 14)....

I si el tram fins al donut havia estat pesat... el següent (de només 6 quilòmetres tots plans) se'm fa etern i avorrit. Ara em ve la son, tinc ganes de plegar, però vull arribar, ja que si acabo la caminada tinc els punts necessaris per a aconseguir la meva primera copa catalana de caminades de resistència.

Arribo a l'últim avituallament i ve la part que tots més temem: l'afegit que han posat al final de la caminada. Muntanya....

En aquest tram, segueixo a algú del grup que no conec nom... i com que a mi la muntanya amb desnivell em va millor que en pla, porto bon ritme... Tinc ganes d'arribar. Hi ha trams en els quals m'agafa son. Però els quilòmetres em passen més ràpid que en el pla (els últims 8 quilòmetres han estat molt millor que els 6 de pla).

Arribo al Vendrell.... i a descansar...

La propera caminada: la Marxassa. És de les caminades que més m'agrada.

A veure com la fem.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada