dimarts, 2 d’abril de 2013

24 hores de resistència Cap de Creus. 87 qm.

Salut a tots i totes.

Després d'uns dies de descans (això de descans és relatiu), ja toca escriure la crònica de la caminada de resistència que vam fer el passat dissabte-diumenge a la comarca de l'Alt Empordà: les 24 hores del Cap de Creus, una caminada que comença a Llançà el dissabte al matí i que ... bé, fins que un acaba.

Podeu veure aquí el perfil (grans 6000 metres de desnivell acumulat).




I també el plànol dels 87 qm de ruta:



En aquesta ocasió vaig fer la caminada amb l'Isma, un company de l'esplai Esquirol, de Barberà del Vallès; que espero que després d'aquesta caminada no abandoni les caminades de resistència i m'acompanyi a alguna altra més.

L'aventura va començar a les 5'00 del matí de dissabte, quan vam quedar l'Isma i jo a Barberà per pujar junts fins a Llançà i trobar-nos amb la resta per a poder fer la caminada. 

Vam arribar prop de les 6'30 a Llançà i les primeres persones que ens vam trobar van ser la Paqui i la Rosa. Vam estar xerrant de si seria dura la caminada o no, i ens vam encaminar cap al punt de sortida: el port de Llançà, on ens van donar el dorsal i la targeta amb els quals havíem de fer la caminada. 

Després d'un bon esmorzar (bé, l'Isma, perquè la resta vam prendre els nostres cafès amb llet) vam començar la caminada a les 8:00 del matí.

Aquesta caminada té molts controls: d'uns més propers entre ells, algun d'ells força allunyats.

El primer va ser el de Cap Ras: bastant al principi de la sortida, a 2'9 qm.


Fins aquí tot pla, però passada la platja de Garbet, i ja entrant en terme municipal de Corbera, vam seguir una llarga pista forestal (en ascens tota l'estona) que ens duria a St. Miquel de Colera, on trobaríem esmorzar (entrepans, donuts, cacaolat, etc.). 



La sort de la caminada és que vam gaudir d'unes vistes espectaculars; un aspecte a millorar (comentat per molts i moltes marxaires) és la quantitat de menjar en relació amb el que es paga. Jo vaig tenir la sort de poder menjar tot el que volia (tampoc menjo gaire, tots ho sabeu) però molta gent es va quedar amb ganes de poder menjar a l'hora de dinar, per exemple.

Un cop ja vam agafar sucre per continuar la caminada ens va venir una gran sorpresa, la pujada en corriol (després en camí força pronunciat) fins a Puig d'Esquers, on feia molt de vent, però des d'on es podia veure una bonica vista de Pirineus (començant pel Canigó), de la Serra de l'Albera, de la gran plana empordanesa, del cap de Creus, del Golf de Roses (crec recordar) i del gran Mediterrani.

El camí no acabava aquí... Bé... aquí havíem fet potser una sisena part de la caminada... Però començava un fort i molt pronunciat descens al Coll de les Portes on teníem el tercer control. Un llarg descens que molts s'havien de prendre amb  tranquil·litat per la facilitat de relliscar. 

Passem Coll de Portes, i una part força relaxada passant per Sant Silvestre de la Valleta, una petita ermita o església situada prop de Llançà.


Després de l'ermita, seguim curs del riu fins a atravessar-lo, pujar al coll de Madres (una altra pronunciada pujada, però curta), i arribada a Llançà per a fer el dinar -plat de pasta amb tomàquet i alguna pasteta. 

No es tractava de menjar en excés, ja que ara tocava una de les parts més dures: la pujada a St. Pere de Rodes. 

Ja duem una tercera part de la Marxa, i un gran desnivell fet, però encara ens queda bastant.

Pujada a St. Pere de Rodes (bé, abans el Control de Mas Ventós on ens ajuntem amb el Camí de St. Jaume que comença a Port de la Selva), i petit descans. Des del meu punt de vista, l'Isma està ja un pèl cansat, però va tirant... Em fa dubtar si acabarà la caminada o si abandonarà a Cadaqués. Potser jo porto un ritme massa fort, no ho sé.

Sortim de St. Pere de Rodes i penso que ja ens queda una última pujada forta, la del Castell de St. Salvador.



Passem el castell de St. Salvador i ens ve la part més complicada de la marxa (jo vaig gaudir el que no deurien gaudir molts dels caminants): la cresta de 3 qm. Un puja i baixa entre pedres, un camí que has d'intuir amb les marques perquè no està gens clar (pedres, pedres i més pedres). Un tram que aconseguim fer en un parell d'hores. Veig que l'Isma pateix pels genolls (després me n'assabento que tenia els genolls operats (oi, Isma?)). En aquests moments també penso en la Rosa i la Paqui, que en segons quins trams potser han patit.

Però aconseguim creuar la cresta i anar al control del Coll Sant Genís, arribant a les 17:15. 

Jo pateixo perquè crec que el control de Cadaqués tanquen a les 21:30, i després observo que tanquen a la 01:00. 

Del coll anem a la Carretera de Cadaqués i l'Isma està molt millor, ja que tot és pista forestal. El veig molt millor que al camí de la cresta i veig que anem fent força bé. 

Passem per Cala Jòncols i se'ns fa fosc. La cala deu ser molt coneguda, perquè tothom parlava molt bé de la Cala. Jo encara no la coneixia. Ara ja sé on és: haurem d'anar-hi un dia sense haver de caminar. 

De Cala Jòncols cap a Cadaqués a sopar. Ja treiem els frontals. El meu no il·lumina res i el de l'Isma il·lumina molt. Així i tot, deu ser per intuïció de marxaire, veig totes les marques. 

Crec que l'arribada a Cadaqués també és una de les parts més boniques de la caminada: tothom sopant i elegant, nosaltres bruts i vestits de muntanya. Així i tot, una imatge similar a aquesta. 



 
Arribem a Cadaqués i plat d'arròs, un cacaolat i un donut (gran barreja, però que el cos em demana).

Sortim de Cadaqués després de 30 minuts de descans (per a mi massa, però necessària per a l'Isma) i cap al Cap de Creus. 

Allà ens ajuntem uns quants, el camí no es veu molt marcat, però aconseguim trobar-lo.

Arribem al far del cap de creus a les 23:18. Ja duem 15 hores de caminada, i portem ja 64 qm. Ens en queden només 23.

 

Així i tot, en aquests moments ens ve una de les parts més dures de la caminada: 12 quilòmetres sense veure res, només amb la nostra companyia (que no està malament). Es fa etern: i triguem gairebé 3 hores a fer-ho. L'Isma està desesperat, però continua endavant: impressionat que estigui cansat però hi ha alguna cosa que l'empeny a tirar endavant.

Arribem a St. Baldiri de Taballera: ens queden nomeś 11-12 quilòmetres. I dic només, perquè realment no són gaires. 

Esmorzem alguna cosa (tot i ser les 2 de la matinada tenim gana, jo més que l'Isma)...

I tirem el que queda: un quilòmetre de lleugera pujada, un parell i mig de baixada fins a Port de la Selva i 8 quilòmetres de Camí de Ronda, passant pel far de Far Sarnella, on tenim l'últim control. 

Els passem tots i arribem a Llançà a les 4:59 (bé, a les 5:00) hora vella.

Total del recorregut: 21 hores.

Gràcies a l'Isma puc tenir totes les hores apuntades dels controls: una cosa que no havia fet mai però que em sembla bona idea. Espero que decideixi fer alguna altra caminada d'aquestes. Crec que ara, havent passat ja uns quants dies, les coses es veuen diferents.

Aquí teniu el meu dorsal: (potser si l'Isma em passa una foto del seu (el 191), també el puc afegir).




I en 4 dies... Molins Montserrat: una que ens permet una mica de descans...


Fins aviat.







3 comentaris:

  1. Ei, molt bé! Vam estar patint una mica per vosaltres...

    ResponElimina
  2. Jo us vaig veure molt forts... És que sou una passada... JO espero estar a la vostra alçada algun dia.

    ResponElimina
  3. Quin "xist"! Però si tu estàs més fort, en aquí no vas acabar abans que nosaltres perquè vas anar esperant aquell noi! La qüestió és acabar i disfrutar durant la marxa! Ens veiem el dia menys pensat en la marxa menys pensada, jajaja

    ResponElimina