11 de setembre de 2013: 299 anys després.

El dia 11 de setembre d'enguany se celebra la via catalana que unirà El Pertús amb les cases d'Alcanar amb prop de 400.000 persones (més les que no s'hi han apuntat i aniran a diferents punts de la terra catalana).

En homenatge a totes aquestes persones, teniu aquí una de les cançons que considero més boniques de les reivindicacions catalanes.

Podeu seguir la cadena de blogs aquí. 

Ponferrada - Santiago de Compostela

Per si no ho sabíeu encara... tinc una droga (alguns hi dirien una afició), i és fer el camí de Sant Jaume (altrament conegut com a Camino de Santiago).

En aquesta ocasió, i perquè tampoc tenia més temps per a realitzar-ho, he fet un tram més que conegut (ja l'he fet 6 vegades) del camí francès: el que va de Ponferrada a Santiago.

Qui m'ha acompanyat aquesta vegada: en Jordi Manent... un gran amic de la Universitat amb qui tenia moltes ganes de compartir aquesta experiència, tant per a ell com per a mi.

No ha estat un gran esforç realitzar aquest tram: han estat només 220 qm....

Sé que per a ell ha estat una gran recompensa, per a mi... uns dies de desconnexió del dia a dia (que sempre van bé).

Al llarg del camí, el que crec que més m'ha impactat ha estat conèixer un noi de Madrid que comença a Sabiñánigo i feia el camí sol. El fet és que aquest noi (l'Adrián) té 17 anys i anava sol. Quina enveja que m'ha donat!!!!

Més experiències: conèixer l'Anna i en Ferran, del Vendrell... i xerrar molt, molt i molt amb en Jordi.

Jordi, gràcies per acompanyar-me en el camí... Ha estat una experiència molt gran compartir amb tu aquests dies.... (....la pastilla, entrevista a Madonna, quiero una sopa, ha probado alguna vez la leche...., )... ens entenem, oi?

Núria - Berga: intent de primera caminada d'Ultraresistència

Aquest mes de juliol ha estat un pèl accidentat:

tenia programades dues fites: primera caminada d'Ultraresistència (www.92km.com) i segona cursa d'Olla de Núria (www.olladenuria.cat).

la primera es va quedar en l'intent... Tot i que pensava que avançaria força (no acabar-la però sí arribar a refugi d'Ensija) em vaig quedar en el quilòmetre 50 (poc després de Bagà, a mitja pujada cap a Gisclareny vaig decidir fer mitja volta i abandonar).

La caminada és molt i molt bonica, però també cal dir que és molt i molt exigent: se surt de Núria en sentit Fontalba (fins aquí molt bé) i arribem al primer control que és la de la font de l'Home Mort...

Arribem aquí i el cos tira molt i molt bé...

Però ve la primera pujada forta fins al pas dels lladres. Fa esbufegar però tinc les cames més fortes del que em penso i arribo a dalt molt bé... Cansat però bé...

No obstant, crec que fa molta calor i tinc gana (el que m'nan donat al control 1 m'ha deixat amb gana).

Al control 2.. (aproximadament al qm. 18) només hi ha líquid, i el cos vol ingerir menjar... Així i tot, aguanto fins a La Molina (qm. 28)... on hi ha amanida de pasta i fruita...

Tiro endavant, i cada cop veig més clar que abandono (ja li ho comento al Josep Maria... però la pujada fins a Coll de Pal la faig força bé). Passat, però, coll de Pal, baixem a refugi del rebost, i la pujada del refugi la passo molt malament. El meu estómac té només líquid... i sòlid... ben poc hi ha.

Arribo a Bagà... i mentre anem baixant la Montse ens ve a buscar... Ens ha dut avituallament a Bagà...

Anem a la plaça del poble i crec que abandono. Així i tot, en Xavi, la Bea, en Josep Maria i la Paqui, m'insisteixen a continuar.... Crec que no aguantaré, però el cor diu que avanci...

Comencem a pujar cap a Gisclareny, però cada cop estic més marejat....

FInalment, abandono....

Tiro enrere, i penso que l'any que ve serà una altra oportunitat: caldrà fer més entrenament (sobretot mental) i dur menjar...

Crec que un dels aspectes a millorar d'aquesta caminada és l'alimentació: ni galetes, ni llaminadures, ni res de sucre... El cos crema molt i ingereix poc... Esperem que en properes ocasions millorin aquest punt... I si no... autosuficiència.. Pel que es paga... dóna molt a desitjar...

En un principi, sabor amarg... Finalment un bon sabor de boca: acaben la caminada en Josep Maria, la Paqui i en Xavi... CHAPEAU per a ells!!!!!

Gràcia - Montserrat

Després de gairebé tres mesos d'inactivitat al blog, avui m'he decidit tornar a posar-m'hi. Tampoc és que hi hagi molt per a explicar, però almenys posar-me al dia amb les caminades.

El cap de setmana 29-30 de juny es va celebrar la caminada de Gràcia - Montserrat que va tancar la primera part de les caminades de al CCCR'13. Acostuma a ser una caminada en la qual fa moooolta calor... i, naturalment, el clima, no ens va decebre. No obstant, i un punt a felicitar per l'organització: LA BEGUDA ERA FRESCA!!!! FELICITATS!!!

En aquesta caminada ja em vaig proclamar campió de la Copa Catalana'13. Crec que no l'havia aconseguit tan aviat (bé, és fàcil, ja que és la meva segona copa).

Però aquesta caminada no es caracteritza només perquè hi vam participar gairebé tots... sinó perquè després vam fer un dinar a casa meva (tot i que tots estàvem destrossats).

L'aventura va començar dissabte. Llevar-me ben aviat, fer tres truites de patates (pel diumenge) i anar a deixar el cotxe a Monistrol de Montserrat, on quedàvem amb en Francesc i els meus pares i ens dirigiem a la plaça de la Vila de Gràcia.


La caminada en sí no és gens complicada, però en aquesta ocasió ho vaig passar mooolt malament: tenia mooolta son i ho vaig patir al llarg de la caminada (sobretot passat Ullastrell i anant cap a l'aeri de Montserrat).

Aquí en teniu el perfil:

 

A la plaça de la Vila vam quedar tots a partir de les 16:00 (la caminada comença a les 17:00): la Rosa, la Paqui, els Pacos, en Xavi, la Montse, la Mercè, la Bea, en Josep Mª, en Pepe, en Francesc, la Maria, i ara m'escanyareu perquè no recordo ningú més... però potser falta algú.

Com sempre vam començar tots alhora, però com ja havíem promès... acompanyàvem a la Rosa i així va ser al llarg de tot el recorregut.

La caminada de Gràcia Montserrat no és de les més boniques que hi ha: s'inicia amb un terreny asfaltat i urbà completament fins a la Ronda de Dalt, i allà pujada fins a Vallvidrera. 

A Vallvidrera hi ha un famós tram de més de 400 escales (Escala de la font del Mont) que ens van molt bé per a escalfar.

Deixem la carretera de Vallvidrera - Tibidabo per endinsar-nos al Parc de Collserola per la font de la Budellera fins al Baixador. És un tram suau, agradable... i que permet gaudir del paisatge abans que es faci fosc. Allà tenim el primer avituallament.

Anem tots junts, va bé la cosa (bé, la Montse, en Xavi, en Francesc i la Maria ja no els veiem)....

i continuem pel pantà de Vallvidrera (sí... encara que no ho cregueu, a Vallvidrera hi ha un pantà...segurament ple de mosquits)...

Passem el pantà... i el recorregut continua pel Parc de Collserola passant per dos controls-avituallaments més: el de Can Calopa (abans d'entrar a terme municipal de Sant Cugat (crec) i Can Maimó. Aquest últim és on tenim el sopar i on hi ha el darrer punt dins del Parc de Collserola.

Després d'aquest punt, ja ens endinsem als termes municipal de Castellbisbal i Ullastrell (on hi ha un altre control).

El terreny que transcorre entre Can Maimó i Ullastrell no és una meravella: algun tram de muntanya, algun tram de Polígon Industrial... Ja passat Ullastrell la cosa canvia una mica.

Jo anava patint la son (cada cop en tenia més, tot i els grans concerts que ens oferia la Rosa):

Passem Ullastrell, anem cap al control de Coll d'Olesa... i la son pot amb mi... No abandono perquè tenim temps de sobra... però per mi, m'hauria quedat a dormir al Coll d'Olesa...

Tirem endavant... Ve la pujada més dura fins a Pla del Fideuer.... i un cop allà ja baixada fins a l'Aeri de Montserrat i pujada final de Montserrat.

La baixada fins a l'Aeri es fa molt i molt llarga... és lenta...però l'aconseguim fer... Se'ns fa de dia.. La Rosa, pobra, està cansada de tanta nocturnitat... però ho aconsegueix.

Un cop a l'Aeri, i a la pujada de Montserrat, la deixo enrere (ja és de dia) i ens retrobem tots a Montserrat: allà ens proclamem campions uns quants...i ho celebrem... després de baixar (alguns a peu, d'altres amb cremallera i dormint) i descansar una mica, amb un dinar a casa meva i post-piscina...

Travessa del Montseny'2013

Ahir vaig realitzar la meva segona Travessa del Montseny, una de les caminades que més m'agraden.

No sabia com reaccionarien les meves cames i els meus peus, ja que la nit de divendres a dissabte vaig fer el GR-96 de Barcelona a Montserrat, i el cos no hauria descansat ni 24 hores que ja li feia fer una altra caminada de 46 qm, amb uns 5000 metres de desnivell (aproximadament). Finalment, però, vaig acabar molt bé.

La història comença amb el meravellós sopar que ens va fer la Paqui dissabte a Aiguafreda: una molt bona amanida (Paqui, confesso, l'amanida era boníssima, però no vaig tastar el bacallà), una truita més que bona (amb els ous de les gallines que tenen la Paqui i el Roque), i un pa amb tomàquet i embotits, i pizza. Podeu veure que ens van cuidar molt i molt bé. De postres: hi havia fruita, però no tenia massa gana i tenia molta son. Portava 40 hores despert i només n'havia dormit 2. Això sí... un Ferrero Rocher abans d'anar a dormir!!!!

Vam dormir a la rectoria d'Aiguafreda gràcies a Mossèn Carles. Moltes gràcies des d'aquí.

I diumenge ens vam llevar a les 4:45 (aquesta vegada no calia que fossin parells els números del rellotge) i dempeus a esmorzar i anar a buscar el dorsal de la Travessa.

La Bea no es trobava massa bé. No havia dormit gaire. Al final, la nostra estimada Tia Trekking no ens va poder acompanyar al llarg de la caminada i va haver de marxar a casa a descansar (Bea...ens fem grans!!).

A la sortida comencem junts la Mercè, la Paqui, en Santi, la Bea i jo. En Pepe, en Josep Maria i en Francesc van començar més tard, ja que havien vingut amb autocar i aquest havia arribat en últim lloc.

Vam començar a les 6:00 ben puntuals (els del davant). I sense pluja com l'an

Vam pujar al Tagamanent en, aproximadament, una horeta. És una pujada que es fa molt bé i que no genera cap complicació.  En el fons, és gairebé tot corriol, i paga la pena pujar fins al castell, que sempre se'n parla però no és de les muntanyes més concorregudes. La baixada del castell la vam fer per un corriol que ens va ensenyar la Mercè, que va agradar molt.

Continuem pel pla de la Calma (amb una rasca de collons) amb les mans congelades fins arribar a Coll Formic, on tenim un donut (només 1, no fos cas que ens atipéssim en excés) i croissanets de xocolata. També cafè, cafè amb llet, etc. A mig pla de la Calma ens atrapen en Josep Maria i en Pepe, i a Coll Formic en Francesc (que farà tota la caminada amb la Mercè).






Re emprenem la caminada, i cap al Matagalls s'ha dit. Pugem fins al Pla de les Barraques i, com diu l'organització, passem pel trencall que hi ha mà esquerra i que no agafa ningú (bé, allà ho agafem la Paqui, en Pepe i jo). És un camí que passa pel riu i és millor per l'altre, que es troba més exposat.

Continua fent molt de fred.

Jo no sé si aguantaré fins a final, però veig que la pujada al Matagalls l'estic fent molt bé.

Arribem en 45 minuts des de Coll Formic. I la baixada cap a St. Marçal penso que se'm farà eterna. Iniciem la baixada tots junts, i quan veig un tram que es pot córrer va, i jo boig, començo a córrer (trotar, naturalment), i ho faig amb en Santi fins a St. Marçal. Pensava que les cames no tirarien, i sí... ho aconsegueixo.

Avituallament de St. Marçal, i ve el tram aquell que no desitjo: la pujada a les Agudes. Al principi puja suaument, però de cop i volta, el sender es comença a enfilar molt bruscament. Comencem a pujar, i arribem a dalt molt més ràpid del que em pensava. Puja molt, però si ho fas de manera constant i sense aturar-te, la pujada es fa molt bé.

Arribem a les agudes, seiem una mica (entre mig minut i un minut; dos a molt estirar) i cap al Turó de l'Home. És poc tram (i gairebé no hi ha pujada, és tot força pla), i l'últim tram fins a l'avituallament fem un "spring" en Josep Maria i jo, a saco, per la muntaya: descàrrega d'adrenalina al màxim.



Pugem al Turó i... a baixar s'ha dit: la baixada fins a Sta. Fe... crec que més viscuda que mai: pel mig del bosc, tallant cada dos per tres per evitar fer ziga-zaques; i crec que en tres quarts ens plantem a Sta. Fe i el seu pantà
: on trobem el millor dels avituallaments (llàstima, però, que no era el fricandó que fan a l'Avet Blau).

Deixem Sta. Fe, i encarrilem els 10 últims quilòmetres (buff, encara 10)... Anem baixant (en aquest tram vaig sol, però gaudeixo molt del paisatge), i en arribar al corriol de la canonada, altre cop adrenalina i a córrer: el que fan els corriols.




Aprofito, perquè sé que quan surti a pista aquesta energia m'abandona... Efectivament és així... M'abandona l'energia, però retrobo en Josep Maria (que s'havia desmaiat prop de trobar una bona llebre) i en Santi.

Fem junts la pista que duu a l'entrada del Parc del Racc i el seu Gorg Negre (que, per cert, l'aigua de la cascada ahir baixava impressionant)  i posteriorment a Gualba.




Arribem a Gualba: temps, 9h 6 minuts. No sé si més que l'any passat, però content ja que porto més de 100 qm a les cames al llarg del cap de setmana.










Al final ens fem foto de grup. En aquesta falta en Xavi (que ens l'ha de passar) i la Bea.  A veure si tots ens la podem fer a Montserrat el 30 de juny (Santi... va!!!!!) i si no.. a Borges-Montblanc.

Marxa dels Dips

Fa unes 12 hores que he acabat la meva primera Marxa dels Dips, una marxa força exigent però molt i molt bonica si fa el temps que va fer ahir, que ens va acompanyar al llarg de tot el recorregut.,

Com que era una marxa d'aquelles que t'has d'aixecar prop de les 3:00 si surts de casa, en Francesc em va proposar d'anar a dormir amb la Bea i la Mercè a Miami Platja, i vaig acceptar la proposta.

En vam llevar aviat (prop de les 4:45 (4.44 o 4:46 per al Francesc)) i ens vam encaminar a Pratdip, un petit poble del Baix Camp que vaig trobar ben bonic.

Es tracta d'una Marxa forta, de 60 quilòmetres i uns 5800 metres de desnivell acumulat.

La marxa es caracteritza per ser 3 bucles al poble de Pratdip, pujant tres muntanyes (o unes quantes més)...les dues primeres més directes, la tercera més tranquil·la.

Podem descarregar el plànol de la caminada clicant aquí.

Cal admetre que el temps que vam tenir ahir ens va acompanyar molt: va ploure en alguns trams (no en excés, i per a refrescar-nos) i no va fer un excés de calor (una mica en algun tram, però res de manera exagerada com en ocasions anteriors).

El primer bucle pujar fins al Puig de Cabrafiga. Puja de manera considerable i de manera molt pronunciada. El que és més incòmode, però, el tipus de terreny pel qual es camina.

La primera baixada fins a Pratdip és curta, i es fa força còmoda.

És cert que pot relliscar una mica, però si vas amb seguretat es pot fer bé.

Vam arribar junts fins a Pratdip i fins a Llaberia (primera ronda): en Francesc, la Rosa, la Bea, la Paqui, la Mercè.

En Santi ja va tirar endavant (va fer una molt bona marca, tot i, segons ell, anar malament).

La primera pujada a Llaberia (segon bucle) és força pronunciada: primer vas per corriol, però dalt has de grimpar (fins i tot, i si en tens ganes, hi ha algun tram equipat amb cadenes). He d'admetre que m'encanta la pujada i que el paisatge és imrpessionant: sembla que estiguis en ple Pirineu (si no mires el mar, naturalment).

Esmorzem a Llaberia a les 11:00. Creiem que anem força bé, i a la Rosa se la veu motivada (molt bon rotllo).

Acabem el segon bucle (amb un altre parell de baixades amb cordes) i arribada a Pratdip amb molts bons avituallaments.

Allà ens diuen que en mitja hora ja arriba el primer de la cursa (com s'ho fan???).

Portem uns 20 quilòmetres i hem fet 6 hores i mitja. Diuen que la resta del camí és més còmode..., però anem cap a Santa Marina, i de còmode no en té res. Pugem i pugem per corriol i veiem núvols que amenacen pluja (bé... no amenacen pluja, sinó que plou).

Plou una mica. Però en breu para de ploure... Fantàstic perquè arribem a Santa Marina i portem gairebé mitja caminada. Hem recuperat molt de temps, i ens sentim còmodes.

Continuem cap a Vandellòs, conegut per... tots ho sabem... I continua plovent.

Allà ens trobem al Joan Miquel, que va davant nostre, però nosaltres anem al nostre ritme.

Ens mostren el perfil i, sorpresa...encara ens queden un parell de muntanyetes. Aquí la Rosa es desmotiva un miqueta, però veient que les pujades no són molt pronunciades (comparat amb el mapa) ens motivem una mica més.

Arribem a La Fou, i a Llaberia, novament... i ja ens espera el tram final: ens queden només 12 quilòmetres.

Anem xerrant, rient molt... però estem eufòrics perquè sabem que arribem bé a Pratdip: amb llum de dia, treient l'espina clava de la Rosa (que li espera una sorpresa final), i amb uns punts més a la butxaca.


Què vull comentar de la caminada:

1. Sopar i trobada fantàstica amb la Bea, la Mercè i en Francesc.
2. "visto-novisto" amb en Santi (felicitats per la marca feta).
3. Felicitats a la Rosa i la Paqui per acabar-la en poc més de 15 hores... Fantàstic
4. Mercè, gran moment de la pujada a Llaberia.. Fantàstic.
5. Paisatges impressionats: em va encantar (suposo que el temps hi va fer moltíssim).
6. Felicitats pels avituallaments: molt bons (i l'últim encara més amb un entrepa d'hamburguesa, formatge, ceba i bacon).

L'any que ve... Més.



Per cert, he de dedicar un vídeo a una persona que ahir va intentar cantar la cançó i no va poder perquè no li sortia...


Rosa... per a tu:

 Ens veiem la setmana que ve a la Travessa.

Marxa Romànica de Navàs

Fa un parell de dies vaig realitzar la meva segona marxa Romànica de Navàs, una ruta de prop de 83 qm (segona nocturna de la temporada) amb un desnivell aproximat de 5300 metres acumulats.

No en tenia un bon record de l'any anterior perquè ens havia agafat pluja i el primer tram fins a Castelladral era tot de fang i molt pesat de caminar.

Però aquest any la previsió era millor i no s'esperava molt de fangueig.

Com que era la primera llarga de la temporada que feien en Josep Maria i en Pepe, vam decidir quedar abans a Navàs per a sortir conjuntament.

Vam quedar prop de les 15:00, un parell d'hores abans de l'inici de la caminada; però tant ells com jo vam arribar mitja hora més tard.

Un dels punts a millorar d'aquesta caminada és, des dels meus punts de vista, els avituallaments. En ser la segona edició que jo feia, ja sabia que els contingut sòlid de la caminada no arribava fins al quilòmetre; és per això que vaig decidir menjar un bon entrepà de pollastre amb formatge abans d'iniciar la marxa: en el bar ens vam ajuntar uns quants: en Miquel, l'Ana, en Martí i en Sergi (gran família)... I ara mateix no recordo qui més... La resta de la família marxaire era a la Sants-Montserrat.

La marxa es va iniciar puntualment a les 17:00 i ja vam començar amb un molt bon clima: teníem sol però teníem ventet; perfecte per a fer la primera pujada.
Així com l'any passat aquest tram fins a Castelladral es va fer feixuc pel fang, en aquesta ocasió vam agafar un molt bon ritme (i més amb en Pepe, que portava un ritme impressionant).

Ell es va posar "erre que erre" amb què volia arribar a les 8:00 del matí, una fita de 15 hores per a fer els 83'500 qm, impensable per a mi que el meu rècord era la MM'2012 amb 15'38.

Vam arribar a Castelladral, on ja sabíem que trobaríem en Xavi i que ens faria alguna fotografia. Allà vaig haver de protegir-me el peu esquerre perquè es preveia una butllofa (que al final va sortir).

Mengem xocolata, i comencem una dura baixada per pista d'un parell de quilòmetres (crec calcular), per a tornar a pujar al Coll que ens indica el corriol d'arribada al sopar a Valldeperes.

Aquest any el corriol es va baixar molt més còmode, i l'arribada a Valldeperes va ser molt còmoda.

Arribem, sopem l'entrepa... amb un "gran" pa i una botifarra que costava d'empassar. (problema dels avituallaments de Navàs)...però mengem una mica i tirem endavant. Aturada "relativament" curta...millor que l'any passat, i ens encaminem, altre cop de pujada (i sense deixar el camí, tot i que jo volia passar per carretera).

En aquest tram tinc un lleu "lapsus" mental, i no recordo res de la caminada... Sé que vam baixar corrent un bon tram de camí còmode...

Jo no volia forçar, però els cosins anaven tan bé que no els podia defraudar. 

Vam anar pel costat del riu en aquest tram (que recordava l'any passat completament a les fosques)... i aquest any encara teníem llum de dia (entre haver començat una hora abans i el ritme que portàvem, allò era motivador).

Vam arribar al control de Sant Esteve del Pujol Planes i altre cop avituallament únicament líquid... (segueixo dient que és un punt a millorar) però sabem que en breu (uns 4-5 quilòmetres, a Sant Joan de Mondarn) tenim altre cop un altre avituallament (un pèl més sòlid, però no molt més).

Portem bon ritme, fa molt bon temps, i ens sentim còmodes, com per a continuar tirant endavant sense parar massa.

Sabem que el camí no és molt exigent, perquè hi ha força pista (i camins entre muntaya agradables). Cal anar en compte, però, en no perdre marques, ja que en un d'aquests trams, i per mala senyalització (es pot confondre amb el camí que es feia abans) vam estar a punt de desviar-nos del camí.

Arribem al control de la coca i el te, Sant Miquel de Fenogedell, i ens criden l'atenció pel soroll que fem en arribar (ens van tallar el rotllo, però vist ara cal dir que tenien raó).

 I sabem que en breu ja podem començar a descomptar quilòmetres perquè portarem més de la meitat.

Arribem a Sant Joan Degollat, esperant rebre el "bollicao" corresponent, i... sorpresa... Ja no tenim Bollicaos. Així i tot, no ens desmotivem... Tenim una gran baixada... un pèl pesada, però ja arribem a Puig-Reig... Mentalment molt important, perquè portem més de la meitat... i estem molt i molt bé.

Passem Puig-Reig, i la moral creix, i creix... Portem molt bon temps, però jo continuo pensant que arribarem cap a les 10'00 (o almenys era la meva fita).

Pugem còmodament fins a Sant Andreu de Cal Pallot (on hi ha amanida per a menjar, però que no mengem) i ens ofereixen el gran avituallament de Donuts.

Aprofitem per a fer un tram tranquil, totalment fins a creuar la Riera de Merlès, perquè sabem que després tenim un llarg ascens fins a Sant Pau de Pinós. En aquesta pujada en Pepe es posa davant, i impressionant el ritme que porta.

És curiós perquè al llarg de la caminada en Josep Maria, en Pepe i jo ens anem turnant el cap d'expedició segons la nostra força. Cadascú és expert en segons quins trams: corriols, pista, pujada, baixada, etc.

Pugem a Pinós, i sabem que ja "només" queden una vintena de quilòmetres...


Mengem una mica en un avituallament presidit per noies i un sol noi (digues-li tonto), i ens ve el tram més avorrit de 8 quilòmetres que tenim quasi al final. Pujades i baixades contínues, cansades a aquestes alçades. Així i tot, molt millor que en l'edició anterior.

Arribada al Coll de Comadons, i la dona ens comenta que només ens queda una pujada forta (però curta) i tendència a baixada... Té raó.  Baixem fins a Cornet, esmorzem altre cop (ja barreja de menjars que l'estómac no agraeix gaire)... i l'empenta final fins a Navàs.

Sabem que ens quedem 6 quilòmetres, només dues pujades lleus (després de tot el que hem fet)...

Veiem que són prop de les 8. No sabem si arribarem en menys de 15 hores.

Finalment, ens posem a trotar una mica al final de la marxa... Veiem Navàs (que s'acosta lentament).  I sortim a la carretera.

Ens espera un quilòmetre, aproximadament, i uns 10 minuts (o 15)...

Decidim apretar una mica, aconseguim arribar a la meta a les 7:58.

Ho hem aconseguit. Feta amb 14:58... No crec que es doni cap altra vegada....Per tant.. Ens felicitem...