dilluns, 27 de maig de 2013

Travessa del Montseny'2013

Ahir vaig realitzar la meva segona Travessa del Montseny, una de les caminades que més m'agraden.

No sabia com reaccionarien les meves cames i els meus peus, ja que la nit de divendres a dissabte vaig fer el GR-96 de Barcelona a Montserrat, i el cos no hauria descansat ni 24 hores que ja li feia fer una altra caminada de 46 qm, amb uns 5000 metres de desnivell (aproximadament). Finalment, però, vaig acabar molt bé.


La història comença amb el meravellós sopar que ens va fer la Paqui dissabte a Aiguafreda: una molt bona amanida (Paqui, confesso, l'amanida era boníssima, però no vaig tastar el bacallà), una truita més que bona (amb els ous de les gallines que tenen la Paqui i el Roque), i un pa amb tomàquet i embotits, i pizza. Podeu veure que ens van cuidar molt i molt bé. De postres: hi havia fruita, però no tenia massa gana i tenia molta son. Portava 40 hores despert i només n'havia dormit 2. Això sí... un Ferrero Rocher abans d'anar a dormir!!!!

Vam dormir a la rectoria d'Aiguafreda gràcies a Mossèn Carles. Moltes gràcies des d'aquí.

I diumenge ens vam llevar a les 4:45 (aquesta vegada no calia que fossin parells els números del rellotge) i dempeus a esmorzar i anar a buscar el dorsal de la Travessa.

La Bea no es trobava massa bé. No havia dormit gaire. Al final, la nostra estimada Tia Trekking no ens va poder acompanyar al llarg de la caminada i va haver de marxar a casa a descansar (Bea...ens fem grans!!).

A la sortida comencem junts la Mercè, la Paqui, en Santi, la Bea i jo. En Pepe, en Josep Maria i en Francesc van començar més tard, ja que havien vingut amb autocar i aquest havia arribat en últim lloc.

Vam començar a les 6:00 ben puntuals (els del davant). I sense pluja com l'an

Vam pujar al Tagamanent en, aproximadament, una horeta. És una pujada que es fa molt bé i que no genera cap complicació.  En el fons, és gairebé tot corriol, i paga la pena pujar fins al castell, que sempre se'n parla però no és de les muntanyes més concorregudes. La baixada del castell la vam fer per un corriol que ens va ensenyar la Mercè, que va agradar molt.




Continuem pel pla de la Calma (amb una rasca de collons) amb les mans congelades fins arribar a Coll Formic, on tenim un donut (només 1, no fos cas que ens atipéssim en excés) i croissanets de xocolata. També cafè, cafè amb llet, etc. A mig pla de la Calma ens atrapen en Josep Maria i en Pepe, i a Coll Formic en Francesc (que farà tota la caminada amb la Mercè).






Re emprenem la caminada, i cap al Matagalls s'ha dit. Pugem fins al Pla de les Barraques i, com diu l'organització, passem pel trencall que hi ha mà esquerra i que no agafa ningú (bé, allà ho agafem la Paqui, en Pepe i jo). És un camí que passa pel riu i és millor per l'altre, que es troba més exposat.

Continua fent molt de fred.

Jo no sé si aguantaré fins a final, però veig que la pujada al Matagalls l'estic fent molt bé.

Arribem en 45 minuts des de Coll Formic. I la baixada cap a St. Marçal penso que se'm farà eterna. Iniciem la baixada tots junts, i quan veig un tram que es pot córrer va, i jo boig, començo a córrer (trotar, naturalment), i ho faig amb en Santi fins a St. Marçal. Pensava que les cames no tirarien, i sí... ho aconsegueixo.

Avituallament de St. Marçal, i ve el tram aquell que no desitjo: la pujada a les Agudes. Al principi puja suaument, però de cop i volta, el sender es comença a enfilar molt bruscament. Comencem a pujar, i arribem a dalt molt més ràpid del que em pensava. Puja molt, però si ho fas de manera constant i sense aturar-te, la pujada es fa molt bé.



Arribem a les agudes, seiem una mica (entre mig minut i un minut; dos a molt estirar) i cap al Turó de l'Home. És poc tram (i gairebé no hi ha pujada, és tot força pla), i l'últim tram fins a l'avituallament fem un "spring" en Josep Maria i jo, a saco, per la muntaya: descàrrega d'adrenalina al màxim.



Pugem al Turó i... a baixar s'ha dit: la baixada fins a Sta. Fe... crec que més viscuda que mai: pel mig del bosc, tallant cada dos per tres per evitar fer ziga-zaques; i crec que en tres quarts ens plantem a Sta. Fe i el seu pantà
: on trobem el millor dels avituallaments (llàstima, però, que no era el fricandó que fan a l'Avet Blau).

Deixem Sta. Fe, i encarrilem els 10 últims quilòmetres (buff, encara 10)... Anem baixant (en aquest tram vaig sol, però gaudeixo molt del paisatge), i en arribar al corriol de la canonada, altre cop adrenalina i a córrer: el que fan els corriols.




Aprofito, perquè sé que quan surti a pista aquesta energia m'abandona... Efectivament és així... M'abandona l'energia, però retrobo en Josep Maria (que s'havia desmaiat prop de trobar una bona llebre) i en Santi.

Fem junts la pista que duu a l'entrada del Parc del Racc i el seu Gorg Negre (que, per cert, l'aigua de la cascada ahir baixava impressionant)  i posteriorment a Gualba.




Arribem a Gualba: temps, 9h 6 minuts. No sé si més que l'any passat, però content ja que porto més de 100 qm a les cames al llarg del cap de setmana.










Al final ens fem foto de grup. En aquesta falta en Xavi (que ens l'ha de passar) i la Bea.  A veure si tots ens la podem fer a Montserrat el 30 de juny (Santi... va!!!!!) i si no.. a Borges-Montblanc.







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada