Dia 3: D'Obanos a Ayegui: 26 km.

"La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida..."

Estic molt eufòric, i no pas pels quilòmetres que hagi fet avui ni per com he caminat, sinó pel que ha passat fa menys d'una hora.

Avui l'etapa, com podeu veure, ha estat suau.

M'he aixecat bé, però amb mal a la butllofa que em surt sota la durície del peu esquerre (la que em surt sempre): que poètic, eh? I, a més, l'ísquio de la cama esquerra està carregat.

Res, que avui ha estat dels dies (el primer, dels que vindran) que m'he maleït els ossos dient què faig aquí caminant....

M'ha durat aquesta idea durant mig camí, on he conegut un parell de bascos amb qui he anat fins a Lizarra.Això ha fet que em distregués i que no pensés en el mal que em feia tot.

L'arribada al refugi ha estat molt aviat (abans de les 13:00). M'ha permès dutxar-me, rentar roba (que després s'ha mullat amb la pluja i ara estic assecant altre cop) i anar a dinr de menú de restaurant (de tant en tant, un s'ho ha de permetre, no?).

Com que al costat del refugi hi ha súpers, he aprofitat per a comprar una gorra i una bona crema del sol (així deixaré de ser tomàquet i passaré a ser pastanaga).

I la sorpresa ha estat quan, al final del dia, ha arribat un home francès que torna de Santiago. Va sortir el dia 1 d'abril d'Alsàcia i el 4 de juliol va arribar a Santiago. Està en una federació per a la recerca de tumors mentals perquè la seva dona va morir fa un parell d'anys d'un tumor mental.

Després de parlar una estona amb ell, hem descobert que ens vam conèixer fa un parell d'anys a Finisterre, quan duia les cendres de la seva dona per llençar al mar. HA ESTAT UN MOMENT MOLT EMOTIU que m'ha encoratjat a continuar endavant (tampoc estava molt desencoratjat)....

A veure quines sorpreses encara em passen.

Una abraçada als seguidors.