Travessa del Montseny'2013

Ahir vaig realitzar la meva segona Travessa del Montseny, una de les caminades que més m'agraden.

No sabia com reaccionarien les meves cames i els meus peus, ja que la nit de divendres a dissabte vaig fer el GR-96 de Barcelona a Montserrat, i el cos no hauria descansat ni 24 hores que ja li feia fer una altra caminada de 46 qm, amb uns 5000 metres de desnivell (aproximadament). Finalment, però, vaig acabar molt bé.

La història comença amb el meravellós sopar que ens va fer la Paqui dissabte a Aiguafreda: una molt bona amanida (Paqui, confesso, l'amanida era boníssima, però no vaig tastar el bacallà), una truita més que bona (amb els ous de les gallines que tenen la Paqui i el Roque), i un pa amb tomàquet i embotits, i pizza. Podeu veure que ens van cuidar molt i molt bé. De postres: hi havia fruita, però no tenia massa gana i tenia molta son. Portava 40 hores despert i només n'havia dormit 2. Això sí... un Ferrero Rocher abans d'anar a dormir!!!!

Vam dormir a la rectoria d'Aiguafreda gràcies a Mossèn Carles. Moltes gràcies des d'aquí.

I diumenge ens vam llevar a les 4:45 (aquesta vegada no calia que fossin parells els números del rellotge) i dempeus a esmorzar i anar a buscar el dorsal de la Travessa.

La Bea no es trobava massa bé. No havia dormit gaire. Al final, la nostra estimada Tia Trekking no ens va poder acompanyar al llarg de la caminada i va haver de marxar a casa a descansar (Bea...ens fem grans!!).

A la sortida comencem junts la Mercè, la Paqui, en Santi, la Bea i jo. En Pepe, en Josep Maria i en Francesc van començar més tard, ja que havien vingut amb autocar i aquest havia arribat en últim lloc.

Vam començar a les 6:00 ben puntuals (els del davant). I sense pluja com l'an

Vam pujar al Tagamanent en, aproximadament, una horeta. És una pujada que es fa molt bé i que no genera cap complicació.  En el fons, és gairebé tot corriol, i paga la pena pujar fins al castell, que sempre se'n parla però no és de les muntanyes més concorregudes. La baixada del castell la vam fer per un corriol que ens va ensenyar la Mercè, que va agradar molt.

Continuem pel pla de la Calma (amb una rasca de collons) amb les mans congelades fins arribar a Coll Formic, on tenim un donut (només 1, no fos cas que ens atipéssim en excés) i croissanets de xocolata. També cafè, cafè amb llet, etc. A mig pla de la Calma ens atrapen en Josep Maria i en Pepe, i a Coll Formic en Francesc (que farà tota la caminada amb la Mercè).






Re emprenem la caminada, i cap al Matagalls s'ha dit. Pugem fins al Pla de les Barraques i, com diu l'organització, passem pel trencall que hi ha mà esquerra i que no agafa ningú (bé, allà ho agafem la Paqui, en Pepe i jo). És un camí que passa pel riu i és millor per l'altre, que es troba més exposat.

Continua fent molt de fred.

Jo no sé si aguantaré fins a final, però veig que la pujada al Matagalls l'estic fent molt bé.

Arribem en 45 minuts des de Coll Formic. I la baixada cap a St. Marçal penso que se'm farà eterna. Iniciem la baixada tots junts, i quan veig un tram que es pot córrer va, i jo boig, començo a córrer (trotar, naturalment), i ho faig amb en Santi fins a St. Marçal. Pensava que les cames no tirarien, i sí... ho aconsegueixo.

Avituallament de St. Marçal, i ve el tram aquell que no desitjo: la pujada a les Agudes. Al principi puja suaument, però de cop i volta, el sender es comença a enfilar molt bruscament. Comencem a pujar, i arribem a dalt molt més ràpid del que em pensava. Puja molt, però si ho fas de manera constant i sense aturar-te, la pujada es fa molt bé.

Arribem a les agudes, seiem una mica (entre mig minut i un minut; dos a molt estirar) i cap al Turó de l'Home. És poc tram (i gairebé no hi ha pujada, és tot força pla), i l'últim tram fins a l'avituallament fem un "spring" en Josep Maria i jo, a saco, per la muntaya: descàrrega d'adrenalina al màxim.



Pugem al Turó i... a baixar s'ha dit: la baixada fins a Sta. Fe... crec que més viscuda que mai: pel mig del bosc, tallant cada dos per tres per evitar fer ziga-zaques; i crec que en tres quarts ens plantem a Sta. Fe i el seu pantà
: on trobem el millor dels avituallaments (llàstima, però, que no era el fricandó que fan a l'Avet Blau).

Deixem Sta. Fe, i encarrilem els 10 últims quilòmetres (buff, encara 10)... Anem baixant (en aquest tram vaig sol, però gaudeixo molt del paisatge), i en arribar al corriol de la canonada, altre cop adrenalina i a córrer: el que fan els corriols.




Aprofito, perquè sé que quan surti a pista aquesta energia m'abandona... Efectivament és així... M'abandona l'energia, però retrobo en Josep Maria (que s'havia desmaiat prop de trobar una bona llebre) i en Santi.

Fem junts la pista que duu a l'entrada del Parc del Racc i el seu Gorg Negre (que, per cert, l'aigua de la cascada ahir baixava impressionant)  i posteriorment a Gualba.




Arribem a Gualba: temps, 9h 6 minuts. No sé si més que l'any passat, però content ja que porto més de 100 qm a les cames al llarg del cap de setmana.










Al final ens fem foto de grup. En aquesta falta en Xavi (que ens l'ha de passar) i la Bea.  A veure si tots ens la podem fer a Montserrat el 30 de juny (Santi... va!!!!!) i si no.. a Borges-Montblanc.

Marxa dels Dips

Fa unes 12 hores que he acabat la meva primera Marxa dels Dips, una marxa força exigent però molt i molt bonica si fa el temps que va fer ahir, que ens va acompanyar al llarg de tot el recorregut.,

Com que era una marxa d'aquelles que t'has d'aixecar prop de les 3:00 si surts de casa, en Francesc em va proposar d'anar a dormir amb la Bea i la Mercè a Miami Platja, i vaig acceptar la proposta.

En vam llevar aviat (prop de les 4:45 (4.44 o 4:46 per al Francesc)) i ens vam encaminar a Pratdip, un petit poble del Baix Camp que vaig trobar ben bonic.

Es tracta d'una Marxa forta, de 60 quilòmetres i uns 5800 metres de desnivell acumulat.

La marxa es caracteritza per ser 3 bucles al poble de Pratdip, pujant tres muntanyes (o unes quantes més)...les dues primeres més directes, la tercera més tranquil·la.

Podem descarregar el plànol de la caminada clicant aquí.

Cal admetre que el temps que vam tenir ahir ens va acompanyar molt: va ploure en alguns trams (no en excés, i per a refrescar-nos) i no va fer un excés de calor (una mica en algun tram, però res de manera exagerada com en ocasions anteriors).

El primer bucle pujar fins al Puig de Cabrafiga. Puja de manera considerable i de manera molt pronunciada. El que és més incòmode, però, el tipus de terreny pel qual es camina.

La primera baixada fins a Pratdip és curta, i es fa força còmoda.

És cert que pot relliscar una mica, però si vas amb seguretat es pot fer bé.

Vam arribar junts fins a Pratdip i fins a Llaberia (primera ronda): en Francesc, la Rosa, la Bea, la Paqui, la Mercè.

En Santi ja va tirar endavant (va fer una molt bona marca, tot i, segons ell, anar malament).

La primera pujada a Llaberia (segon bucle) és força pronunciada: primer vas per corriol, però dalt has de grimpar (fins i tot, i si en tens ganes, hi ha algun tram equipat amb cadenes). He d'admetre que m'encanta la pujada i que el paisatge és imrpessionant: sembla que estiguis en ple Pirineu (si no mires el mar, naturalment).

Esmorzem a Llaberia a les 11:00. Creiem que anem força bé, i a la Rosa se la veu motivada (molt bon rotllo).

Acabem el segon bucle (amb un altre parell de baixades amb cordes) i arribada a Pratdip amb molts bons avituallaments.

Allà ens diuen que en mitja hora ja arriba el primer de la cursa (com s'ho fan???).

Portem uns 20 quilòmetres i hem fet 6 hores i mitja. Diuen que la resta del camí és més còmode..., però anem cap a Santa Marina, i de còmode no en té res. Pugem i pugem per corriol i veiem núvols que amenacen pluja (bé... no amenacen pluja, sinó que plou).

Plou una mica. Però en breu para de ploure... Fantàstic perquè arribem a Santa Marina i portem gairebé mitja caminada. Hem recuperat molt de temps, i ens sentim còmodes.

Continuem cap a Vandellòs, conegut per... tots ho sabem... I continua plovent.

Allà ens trobem al Joan Miquel, que va davant nostre, però nosaltres anem al nostre ritme.

Ens mostren el perfil i, sorpresa...encara ens queden un parell de muntanyetes. Aquí la Rosa es desmotiva un miqueta, però veient que les pujades no són molt pronunciades (comparat amb el mapa) ens motivem una mica més.

Arribem a La Fou, i a Llaberia, novament... i ja ens espera el tram final: ens queden només 12 quilòmetres.

Anem xerrant, rient molt... però estem eufòrics perquè sabem que arribem bé a Pratdip: amb llum de dia, treient l'espina clava de la Rosa (que li espera una sorpresa final), i amb uns punts més a la butxaca.


Què vull comentar de la caminada:

1. Sopar i trobada fantàstica amb la Bea, la Mercè i en Francesc.
2. "visto-novisto" amb en Santi (felicitats per la marca feta).
3. Felicitats a la Rosa i la Paqui per acabar-la en poc més de 15 hores... Fantàstic
4. Mercè, gran moment de la pujada a Llaberia.. Fantàstic.
5. Paisatges impressionats: em va encantar (suposo que el temps hi va fer moltíssim).
6. Felicitats pels avituallaments: molt bons (i l'últim encara més amb un entrepa d'hamburguesa, formatge, ceba i bacon).

L'any que ve... Més.



Per cert, he de dedicar un vídeo a una persona que ahir va intentar cantar la cançó i no va poder perquè no li sortia...


Rosa... per a tu:

 Ens veiem la setmana que ve a la Travessa.

Marxa Romànica de Navàs

Fa un parell de dies vaig realitzar la meva segona marxa Romànica de Navàs, una ruta de prop de 83 qm (segona nocturna de la temporada) amb un desnivell aproximat de 5300 metres acumulats.

No en tenia un bon record de l'any anterior perquè ens havia agafat pluja i el primer tram fins a Castelladral era tot de fang i molt pesat de caminar.

Però aquest any la previsió era millor i no s'esperava molt de fangueig.

Com que era la primera llarga de la temporada que feien en Josep Maria i en Pepe, vam decidir quedar abans a Navàs per a sortir conjuntament.

Vam quedar prop de les 15:00, un parell d'hores abans de l'inici de la caminada; però tant ells com jo vam arribar mitja hora més tard.

Un dels punts a millorar d'aquesta caminada és, des dels meus punts de vista, els avituallaments. En ser la segona edició que jo feia, ja sabia que els contingut sòlid de la caminada no arribava fins al quilòmetre; és per això que vaig decidir menjar un bon entrepà de pollastre amb formatge abans d'iniciar la marxa: en el bar ens vam ajuntar uns quants: en Miquel, l'Ana, en Martí i en Sergi (gran família)... I ara mateix no recordo qui més... La resta de la família marxaire era a la Sants-Montserrat.

La marxa es va iniciar puntualment a les 17:00 i ja vam començar amb un molt bon clima: teníem sol però teníem ventet; perfecte per a fer la primera pujada.
Així com l'any passat aquest tram fins a Castelladral es va fer feixuc pel fang, en aquesta ocasió vam agafar un molt bon ritme (i més amb en Pepe, que portava un ritme impressionant).

Ell es va posar "erre que erre" amb què volia arribar a les 8:00 del matí, una fita de 15 hores per a fer els 83'500 qm, impensable per a mi que el meu rècord era la MM'2012 amb 15'38.

Vam arribar a Castelladral, on ja sabíem que trobaríem en Xavi i que ens faria alguna fotografia. Allà vaig haver de protegir-me el peu esquerre perquè es preveia una butllofa (que al final va sortir).

Mengem xocolata, i comencem una dura baixada per pista d'un parell de quilòmetres (crec calcular), per a tornar a pujar al Coll que ens indica el corriol d'arribada al sopar a Valldeperes.

Aquest any el corriol es va baixar molt més còmode, i l'arribada a Valldeperes va ser molt còmoda.

Arribem, sopem l'entrepa... amb un "gran" pa i una botifarra que costava d'empassar. (problema dels avituallaments de Navàs)...però mengem una mica i tirem endavant. Aturada "relativament" curta...millor que l'any passat, i ens encaminem, altre cop de pujada (i sense deixar el camí, tot i que jo volia passar per carretera).

En aquest tram tinc un lleu "lapsus" mental, i no recordo res de la caminada... Sé que vam baixar corrent un bon tram de camí còmode...

Jo no volia forçar, però els cosins anaven tan bé que no els podia defraudar. 

Vam anar pel costat del riu en aquest tram (que recordava l'any passat completament a les fosques)... i aquest any encara teníem llum de dia (entre haver començat una hora abans i el ritme que portàvem, allò era motivador).

Vam arribar al control de Sant Esteve del Pujol Planes i altre cop avituallament únicament líquid... (segueixo dient que és un punt a millorar) però sabem que en breu (uns 4-5 quilòmetres, a Sant Joan de Mondarn) tenim altre cop un altre avituallament (un pèl més sòlid, però no molt més).

Portem bon ritme, fa molt bon temps, i ens sentim còmodes, com per a continuar tirant endavant sense parar massa.

Sabem que el camí no és molt exigent, perquè hi ha força pista (i camins entre muntaya agradables). Cal anar en compte, però, en no perdre marques, ja que en un d'aquests trams, i per mala senyalització (es pot confondre amb el camí que es feia abans) vam estar a punt de desviar-nos del camí.

Arribem al control de la coca i el te, Sant Miquel de Fenogedell, i ens criden l'atenció pel soroll que fem en arribar (ens van tallar el rotllo, però vist ara cal dir que tenien raó).

 I sabem que en breu ja podem començar a descomptar quilòmetres perquè portarem més de la meitat.

Arribem a Sant Joan Degollat, esperant rebre el "bollicao" corresponent, i... sorpresa... Ja no tenim Bollicaos. Així i tot, no ens desmotivem... Tenim una gran baixada... un pèl pesada, però ja arribem a Puig-Reig... Mentalment molt important, perquè portem més de la meitat... i estem molt i molt bé.

Passem Puig-Reig, i la moral creix, i creix... Portem molt bon temps, però jo continuo pensant que arribarem cap a les 10'00 (o almenys era la meva fita).

Pugem còmodament fins a Sant Andreu de Cal Pallot (on hi ha amanida per a menjar, però que no mengem) i ens ofereixen el gran avituallament de Donuts.

Aprofitem per a fer un tram tranquil, totalment fins a creuar la Riera de Merlès, perquè sabem que després tenim un llarg ascens fins a Sant Pau de Pinós. En aquesta pujada en Pepe es posa davant, i impressionant el ritme que porta.

És curiós perquè al llarg de la caminada en Josep Maria, en Pepe i jo ens anem turnant el cap d'expedició segons la nostra força. Cadascú és expert en segons quins trams: corriols, pista, pujada, baixada, etc.

Pugem a Pinós, i sabem que ja "només" queden una vintena de quilòmetres...


Mengem una mica en un avituallament presidit per noies i un sol noi (digues-li tonto), i ens ve el tram més avorrit de 8 quilòmetres que tenim quasi al final. Pujades i baixades contínues, cansades a aquestes alçades. Així i tot, molt millor que en l'edició anterior.

Arribada al Coll de Comadons, i la dona ens comenta que només ens queda una pujada forta (però curta) i tendència a baixada... Té raó.  Baixem fins a Cornet, esmorzem altre cop (ja barreja de menjars que l'estómac no agraeix gaire)... i l'empenta final fins a Navàs.

Sabem que ens quedem 6 quilòmetres, només dues pujades lleus (després de tot el que hem fet)...

Veiem que són prop de les 8. No sabem si arribarem en menys de 15 hores.

Finalment, ens posem a trotar una mica al final de la marxa... Veiem Navàs (que s'acosta lentament).  I sortim a la carretera.

Ens espera un quilòmetre, aproximadament, i uns 10 minuts (o 15)...

Decidim apretar una mica, aconseguim arribar a la meta a les 7:58.

Ho hem aconseguit. Feta amb 14:58... No crec que es doni cap altra vegada....Per tant.. Ens felicitem...

5 de maig: 7 cims al Penedès

Diumenge passat vam fer la caminada dels 7 cims, una caminada que transcorre per terres penedenques (diria que tota ella) i que, si fa calor, es fa molt llarga.

Els cims que es pugen en aquesta caminada són: el Clapí Vell, l'Àliga, el Montmell, el Montagut, el Formigosa, el Solanes i el Castellar.

El més dur d'aquesta caminada, si hagués de decidir, és si fa calor o no la fa, però no pas pels cims que hem de pujar, ja que no són molt complicats (des del meu punt de vista, naturalment).

La sortida es realitza a Torrelles de Foix, un poble situat a l'Alt Penedès, prop de Vilafranca del Penedès, entre St. Martí Sarroca i Pontons. Es tracta d'un recorregut circular que passa per només 3 municipis: Torrelles de Foix, Pla de Manlleu i Pontons.

Vam sortir diumenge a les 7:00 del matí, hora a la qual ja no cal ni frontal ni res, ja que és de dia, i comença ja pujant el primer cim: el Clapí Vell.

És de les caminades a les quals has de dur el xip groc (o blanc si el llogues), ja que el control de pas en alguns llocs es realitza de manera electrònica.

L'ascensió al Clapí Vell és llarga. No és gens dura, perquè puja paulatinament, però és llarga.

Pujada al Clapí Vell, baixada curta i pujada directa a l'Àliga, segon cim, de la caminada. Curt, i curiós, ja que pugem a un segon cim on no hi ha ni control ni res.

Posteriorment a l'Àliga ve un llarg tram de, principalment, baixades, fins a Pla de Manlleu, on s'agafa un tram comú de la Trenkakames fins a l'avituallament on trobarem l'esmorzar. Fins l'any passat, tant a aquest aviatuallament com a un que hi ha abans de pontons, hi havia unes galetes d'ametlla boníssimes. En aquesta edició han canviat les galetes per croissants petits. Eren bons, però he trobat a faltar les galetes.

Un cop hem esmorzat, pujada al Montmell i al Montagut. Són els cims més alts de la caminada. Alguns consideren que són les pujades més dures. Jo no les considero dures. També crec que la pujada al Montmell és molt bonica i les vistes que hi ha des de dalt del Penedès són impressionants.

La distància entre l'Àliga i el Montagut és llarguíssima. Són els cims més alts, com he comentat, però la distància és molt llarga; per tant, es va fent de manera suau.

Aquest any, l'avituallament del dinar era tres quilòmetres més endavant; és a dir, cap al quilòmetre 34. Això què significava?

En primer lloc que passat el dinar hi havia només 24 quilòmetres fins a final de la marxa; en segon lloc, que es dinava passat el Montagut.

Com que no hi ha res a destacar, passem el tram del dinar, i vénen els trams que jo considero més pesats: en primer lloc la pujada al Formigosa (que és curta però molt pronunciada), i el tram entre el Formigosa i el Solanes, que és sota sol (per sort, aquest any, estava una mica ennuvolat i hem evitat força sol) i és un tram molt calorós.

Un cop s'ha assolit el Solanes (penúltim cim a assolir) ja només ens queda el Castellar i comença la gran baixada fins a Pontons (fins ara no es passava per Pontons "City", ja que passava per la casa de colònies de Penyafort).

En aquest tram, en Josep Maria i jo vam gaudir molt corrent des del cim fins a l'avituallament del "berenar". Era una baixada llarga, però molt i molt xul·la en corriols.

Passem Pontons (on s'oferien gelats d'avituallament) i ens acostem als últims 10 quilòmetres de la caminada: pujada a l'ermita de Sant Joan de la Muntanya, baixada a Les Dous, i arribada a Torrelles de Foix. Ha estat un canvi del recorregut, ja que hem hagut de fer una nova pujada a l'ermita. No era dura, ja que estalviem asfalt per aconseguir més camí de terra; però tampoc ha estat una meravella de canvi.

En aquesta ocasió la caminada l'hem fet en 10:55 minuts, 20 minuts menys que l'any passat. Una recompensa que, juntament amb el premi que em va tocar per arribar en el lloc 250 (o 251) s'agraeix i motiva a fer la següent caminada: Romànica de Navàs.