11 de setembre de 2013: 299 anys després.

El dia 11 de setembre d'enguany se celebra la via catalana que unirà El Pertús amb les cases d'Alcanar amb prop de 400.000 persones (més les que no s'hi han apuntat i aniran a diferents punts de la terra catalana).

En homenatge a totes aquestes persones, teniu aquí una de les cançons que considero més boniques de les reivindicacions catalanes.

Podeu seguir la cadena de blogs aquí. 

Ponferrada - Santiago de Compostela

Per si no ho sabíeu encara... tinc una droga (alguns hi dirien una afició), i és fer el camí de Sant Jaume (altrament conegut com a Camino de Santiago).

En aquesta ocasió, i perquè tampoc tenia més temps per a realitzar-ho, he fet un tram més que conegut (ja l'he fet 6 vegades) del camí francès: el que va de Ponferrada a Santiago.

Qui m'ha acompanyat aquesta vegada: en Jordi Manent... un gran amic de la Universitat amb qui tenia moltes ganes de compartir aquesta experiència, tant per a ell com per a mi.

No ha estat un gran esforç realitzar aquest tram: han estat només 220 qm....

Sé que per a ell ha estat una gran recompensa, per a mi... uns dies de desconnexió del dia a dia (que sempre van bé).

Al llarg del camí, el que crec que més m'ha impactat ha estat conèixer un noi de Madrid que comença a Sabiñánigo i feia el camí sol. El fet és que aquest noi (l'Adrián) té 17 anys i anava sol. Quina enveja que m'ha donat!!!!

Més experiències: conèixer l'Anna i en Ferran, del Vendrell... i xerrar molt, molt i molt amb en Jordi.

Jordi, gràcies per acompanyar-me en el camí... Ha estat una experiència molt gran compartir amb tu aquests dies.... (....la pastilla, entrevista a Madonna, quiero una sopa, ha probado alguna vez la leche...., )... ens entenem, oi?

Núria - Berga: intent de primera caminada d'Ultraresistència

Aquest mes de juliol ha estat un pèl accidentat:

tenia programades dues fites: primera caminada d'Ultraresistència (www.92km.com) i segona cursa d'Olla de Núria (www.olladenuria.cat).

la primera es va quedar en l'intent... Tot i que pensava que avançaria força (no acabar-la però sí arribar a refugi d'Ensija) em vaig quedar en el quilòmetre 50 (poc després de Bagà, a mitja pujada cap a Gisclareny vaig decidir fer mitja volta i abandonar).

La caminada és molt i molt bonica, però també cal dir que és molt i molt exigent: se surt de Núria en sentit Fontalba (fins aquí molt bé) i arribem al primer control que és la de la font de l'Home Mort...

Arribem aquí i el cos tira molt i molt bé...

Però ve la primera pujada forta fins al pas dels lladres. Fa esbufegar però tinc les cames més fortes del que em penso i arribo a dalt molt bé... Cansat però bé...

No obstant, crec que fa molta calor i tinc gana (el que m'nan donat al control 1 m'ha deixat amb gana).

Al control 2.. (aproximadament al qm. 18) només hi ha líquid, i el cos vol ingerir menjar... Així i tot, aguanto fins a La Molina (qm. 28)... on hi ha amanida de pasta i fruita...

Tiro endavant, i cada cop veig més clar que abandono (ja li ho comento al Josep Maria... però la pujada fins a Coll de Pal la faig força bé). Passat, però, coll de Pal, baixem a refugi del rebost, i la pujada del refugi la passo molt malament. El meu estómac té només líquid... i sòlid... ben poc hi ha.

Arribo a Bagà... i mentre anem baixant la Montse ens ve a buscar... Ens ha dut avituallament a Bagà...

Anem a la plaça del poble i crec que abandono. Així i tot, en Xavi, la Bea, en Josep Maria i la Paqui, m'insisteixen a continuar.... Crec que no aguantaré, però el cor diu que avanci...

Comencem a pujar cap a Gisclareny, però cada cop estic més marejat....

FInalment, abandono....

Tiro enrere, i penso que l'any que ve serà una altra oportunitat: caldrà fer més entrenament (sobretot mental) i dur menjar...

Crec que un dels aspectes a millorar d'aquesta caminada és l'alimentació: ni galetes, ni llaminadures, ni res de sucre... El cos crema molt i ingereix poc... Esperem que en properes ocasions millorin aquest punt... I si no... autosuficiència.. Pel que es paga... dóna molt a desitjar...

En un principi, sabor amarg... Finalment un bon sabor de boca: acaben la caminada en Josep Maria, la Paqui i en Xavi... CHAPEAU per a ells!!!!!

Gràcia - Montserrat

Després de gairebé tres mesos d'inactivitat al blog, avui m'he decidit tornar a posar-m'hi. Tampoc és que hi hagi molt per a explicar, però almenys posar-me al dia amb les caminades.

El cap de setmana 29-30 de juny es va celebrar la caminada de Gràcia - Montserrat que va tancar la primera part de les caminades de al CCCR'13. Acostuma a ser una caminada en la qual fa moooolta calor... i, naturalment, el clima, no ens va decebre. No obstant, i un punt a felicitar per l'organització: LA BEGUDA ERA FRESCA!!!! FELICITATS!!!

En aquesta caminada ja em vaig proclamar campió de la Copa Catalana'13. Crec que no l'havia aconseguit tan aviat (bé, és fàcil, ja que és la meva segona copa).

Però aquesta caminada no es caracteritza només perquè hi vam participar gairebé tots... sinó perquè després vam fer un dinar a casa meva (tot i que tots estàvem destrossats).

L'aventura va començar dissabte. Llevar-me ben aviat, fer tres truites de patates (pel diumenge) i anar a deixar el cotxe a Monistrol de Montserrat, on quedàvem amb en Francesc i els meus pares i ens dirigiem a la plaça de la Vila de Gràcia.


La caminada en sí no és gens complicada, però en aquesta ocasió ho vaig passar mooolt malament: tenia mooolta son i ho vaig patir al llarg de la caminada (sobretot passat Ullastrell i anant cap a l'aeri de Montserrat).

Aquí en teniu el perfil:

 

A la plaça de la Vila vam quedar tots a partir de les 16:00 (la caminada comença a les 17:00): la Rosa, la Paqui, els Pacos, en Xavi, la Montse, la Mercè, la Bea, en Josep Mª, en Pepe, en Francesc, la Maria, i ara m'escanyareu perquè no recordo ningú més... però potser falta algú.

Com sempre vam començar tots alhora, però com ja havíem promès... acompanyàvem a la Rosa i així va ser al llarg de tot el recorregut.

La caminada de Gràcia Montserrat no és de les més boniques que hi ha: s'inicia amb un terreny asfaltat i urbà completament fins a la Ronda de Dalt, i allà pujada fins a Vallvidrera. 

A Vallvidrera hi ha un famós tram de més de 400 escales (Escala de la font del Mont) que ens van molt bé per a escalfar.

Deixem la carretera de Vallvidrera - Tibidabo per endinsar-nos al Parc de Collserola per la font de la Budellera fins al Baixador. És un tram suau, agradable... i que permet gaudir del paisatge abans que es faci fosc. Allà tenim el primer avituallament.

Anem tots junts, va bé la cosa (bé, la Montse, en Xavi, en Francesc i la Maria ja no els veiem)....

i continuem pel pantà de Vallvidrera (sí... encara que no ho cregueu, a Vallvidrera hi ha un pantà...segurament ple de mosquits)...

Passem el pantà... i el recorregut continua pel Parc de Collserola passant per dos controls-avituallaments més: el de Can Calopa (abans d'entrar a terme municipal de Sant Cugat (crec) i Can Maimó. Aquest últim és on tenim el sopar i on hi ha el darrer punt dins del Parc de Collserola.

Després d'aquest punt, ja ens endinsem als termes municipal de Castellbisbal i Ullastrell (on hi ha un altre control).

El terreny que transcorre entre Can Maimó i Ullastrell no és una meravella: algun tram de muntanya, algun tram de Polígon Industrial... Ja passat Ullastrell la cosa canvia una mica.

Jo anava patint la son (cada cop en tenia més, tot i els grans concerts que ens oferia la Rosa):

Passem Ullastrell, anem cap al control de Coll d'Olesa... i la son pot amb mi... No abandono perquè tenim temps de sobra... però per mi, m'hauria quedat a dormir al Coll d'Olesa...

Tirem endavant... Ve la pujada més dura fins a Pla del Fideuer.... i un cop allà ja baixada fins a l'Aeri de Montserrat i pujada final de Montserrat.

La baixada fins a l'Aeri es fa molt i molt llarga... és lenta...però l'aconseguim fer... Se'ns fa de dia.. La Rosa, pobra, està cansada de tanta nocturnitat... però ho aconsegueix.

Un cop a l'Aeri, i a la pujada de Montserrat, la deixo enrere (ja és de dia) i ens retrobem tots a Montserrat: allà ens proclamem campions uns quants...i ho celebrem... després de baixar (alguns a peu, d'altres amb cremallera i dormint) i descansar una mica, amb un dinar a casa meva i post-piscina...

Travessa del Montseny'2013

Ahir vaig realitzar la meva segona Travessa del Montseny, una de les caminades que més m'agraden.

No sabia com reaccionarien les meves cames i els meus peus, ja que la nit de divendres a dissabte vaig fer el GR-96 de Barcelona a Montserrat, i el cos no hauria descansat ni 24 hores que ja li feia fer una altra caminada de 46 qm, amb uns 5000 metres de desnivell (aproximadament). Finalment, però, vaig acabar molt bé.

La història comença amb el meravellós sopar que ens va fer la Paqui dissabte a Aiguafreda: una molt bona amanida (Paqui, confesso, l'amanida era boníssima, però no vaig tastar el bacallà), una truita més que bona (amb els ous de les gallines que tenen la Paqui i el Roque), i un pa amb tomàquet i embotits, i pizza. Podeu veure que ens van cuidar molt i molt bé. De postres: hi havia fruita, però no tenia massa gana i tenia molta son. Portava 40 hores despert i només n'havia dormit 2. Això sí... un Ferrero Rocher abans d'anar a dormir!!!!

Vam dormir a la rectoria d'Aiguafreda gràcies a Mossèn Carles. Moltes gràcies des d'aquí.

I diumenge ens vam llevar a les 4:45 (aquesta vegada no calia que fossin parells els números del rellotge) i dempeus a esmorzar i anar a buscar el dorsal de la Travessa.

La Bea no es trobava massa bé. No havia dormit gaire. Al final, la nostra estimada Tia Trekking no ens va poder acompanyar al llarg de la caminada i va haver de marxar a casa a descansar (Bea...ens fem grans!!).

A la sortida comencem junts la Mercè, la Paqui, en Santi, la Bea i jo. En Pepe, en Josep Maria i en Francesc van començar més tard, ja que havien vingut amb autocar i aquest havia arribat en últim lloc.

Vam començar a les 6:00 ben puntuals (els del davant). I sense pluja com l'an

Vam pujar al Tagamanent en, aproximadament, una horeta. És una pujada que es fa molt bé i que no genera cap complicació.  En el fons, és gairebé tot corriol, i paga la pena pujar fins al castell, que sempre se'n parla però no és de les muntanyes més concorregudes. La baixada del castell la vam fer per un corriol que ens va ensenyar la Mercè, que va agradar molt.

Continuem pel pla de la Calma (amb una rasca de collons) amb les mans congelades fins arribar a Coll Formic, on tenim un donut (només 1, no fos cas que ens atipéssim en excés) i croissanets de xocolata. També cafè, cafè amb llet, etc. A mig pla de la Calma ens atrapen en Josep Maria i en Pepe, i a Coll Formic en Francesc (que farà tota la caminada amb la Mercè).






Re emprenem la caminada, i cap al Matagalls s'ha dit. Pugem fins al Pla de les Barraques i, com diu l'organització, passem pel trencall que hi ha mà esquerra i que no agafa ningú (bé, allà ho agafem la Paqui, en Pepe i jo). És un camí que passa pel riu i és millor per l'altre, que es troba més exposat.

Continua fent molt de fred.

Jo no sé si aguantaré fins a final, però veig que la pujada al Matagalls l'estic fent molt bé.

Arribem en 45 minuts des de Coll Formic. I la baixada cap a St. Marçal penso que se'm farà eterna. Iniciem la baixada tots junts, i quan veig un tram que es pot córrer va, i jo boig, començo a córrer (trotar, naturalment), i ho faig amb en Santi fins a St. Marçal. Pensava que les cames no tirarien, i sí... ho aconsegueixo.

Avituallament de St. Marçal, i ve el tram aquell que no desitjo: la pujada a les Agudes. Al principi puja suaument, però de cop i volta, el sender es comença a enfilar molt bruscament. Comencem a pujar, i arribem a dalt molt més ràpid del que em pensava. Puja molt, però si ho fas de manera constant i sense aturar-te, la pujada es fa molt bé.

Arribem a les agudes, seiem una mica (entre mig minut i un minut; dos a molt estirar) i cap al Turó de l'Home. És poc tram (i gairebé no hi ha pujada, és tot força pla), i l'últim tram fins a l'avituallament fem un "spring" en Josep Maria i jo, a saco, per la muntaya: descàrrega d'adrenalina al màxim.



Pugem al Turó i... a baixar s'ha dit: la baixada fins a Sta. Fe... crec que més viscuda que mai: pel mig del bosc, tallant cada dos per tres per evitar fer ziga-zaques; i crec que en tres quarts ens plantem a Sta. Fe i el seu pantà
: on trobem el millor dels avituallaments (llàstima, però, que no era el fricandó que fan a l'Avet Blau).

Deixem Sta. Fe, i encarrilem els 10 últims quilòmetres (buff, encara 10)... Anem baixant (en aquest tram vaig sol, però gaudeixo molt del paisatge), i en arribar al corriol de la canonada, altre cop adrenalina i a córrer: el que fan els corriols.




Aprofito, perquè sé que quan surti a pista aquesta energia m'abandona... Efectivament és així... M'abandona l'energia, però retrobo en Josep Maria (que s'havia desmaiat prop de trobar una bona llebre) i en Santi.

Fem junts la pista que duu a l'entrada del Parc del Racc i el seu Gorg Negre (que, per cert, l'aigua de la cascada ahir baixava impressionant)  i posteriorment a Gualba.




Arribem a Gualba: temps, 9h 6 minuts. No sé si més que l'any passat, però content ja que porto més de 100 qm a les cames al llarg del cap de setmana.










Al final ens fem foto de grup. En aquesta falta en Xavi (que ens l'ha de passar) i la Bea.  A veure si tots ens la podem fer a Montserrat el 30 de juny (Santi... va!!!!!) i si no.. a Borges-Montblanc.

Marxa dels Dips

Fa unes 12 hores que he acabat la meva primera Marxa dels Dips, una marxa força exigent però molt i molt bonica si fa el temps que va fer ahir, que ens va acompanyar al llarg de tot el recorregut.,

Com que era una marxa d'aquelles que t'has d'aixecar prop de les 3:00 si surts de casa, en Francesc em va proposar d'anar a dormir amb la Bea i la Mercè a Miami Platja, i vaig acceptar la proposta.

En vam llevar aviat (prop de les 4:45 (4.44 o 4:46 per al Francesc)) i ens vam encaminar a Pratdip, un petit poble del Baix Camp que vaig trobar ben bonic.

Es tracta d'una Marxa forta, de 60 quilòmetres i uns 5800 metres de desnivell acumulat.

La marxa es caracteritza per ser 3 bucles al poble de Pratdip, pujant tres muntanyes (o unes quantes més)...les dues primeres més directes, la tercera més tranquil·la.

Podem descarregar el plànol de la caminada clicant aquí.

Cal admetre que el temps que vam tenir ahir ens va acompanyar molt: va ploure en alguns trams (no en excés, i per a refrescar-nos) i no va fer un excés de calor (una mica en algun tram, però res de manera exagerada com en ocasions anteriors).

El primer bucle pujar fins al Puig de Cabrafiga. Puja de manera considerable i de manera molt pronunciada. El que és més incòmode, però, el tipus de terreny pel qual es camina.

La primera baixada fins a Pratdip és curta, i es fa força còmoda.

És cert que pot relliscar una mica, però si vas amb seguretat es pot fer bé.

Vam arribar junts fins a Pratdip i fins a Llaberia (primera ronda): en Francesc, la Rosa, la Bea, la Paqui, la Mercè.

En Santi ja va tirar endavant (va fer una molt bona marca, tot i, segons ell, anar malament).

La primera pujada a Llaberia (segon bucle) és força pronunciada: primer vas per corriol, però dalt has de grimpar (fins i tot, i si en tens ganes, hi ha algun tram equipat amb cadenes). He d'admetre que m'encanta la pujada i que el paisatge és imrpessionant: sembla que estiguis en ple Pirineu (si no mires el mar, naturalment).

Esmorzem a Llaberia a les 11:00. Creiem que anem força bé, i a la Rosa se la veu motivada (molt bon rotllo).

Acabem el segon bucle (amb un altre parell de baixades amb cordes) i arribada a Pratdip amb molts bons avituallaments.

Allà ens diuen que en mitja hora ja arriba el primer de la cursa (com s'ho fan???).

Portem uns 20 quilòmetres i hem fet 6 hores i mitja. Diuen que la resta del camí és més còmode..., però anem cap a Santa Marina, i de còmode no en té res. Pugem i pugem per corriol i veiem núvols que amenacen pluja (bé... no amenacen pluja, sinó que plou).

Plou una mica. Però en breu para de ploure... Fantàstic perquè arribem a Santa Marina i portem gairebé mitja caminada. Hem recuperat molt de temps, i ens sentim còmodes.

Continuem cap a Vandellòs, conegut per... tots ho sabem... I continua plovent.

Allà ens trobem al Joan Miquel, que va davant nostre, però nosaltres anem al nostre ritme.

Ens mostren el perfil i, sorpresa...encara ens queden un parell de muntanyetes. Aquí la Rosa es desmotiva un miqueta, però veient que les pujades no són molt pronunciades (comparat amb el mapa) ens motivem una mica més.

Arribem a La Fou, i a Llaberia, novament... i ja ens espera el tram final: ens queden només 12 quilòmetres.

Anem xerrant, rient molt... però estem eufòrics perquè sabem que arribem bé a Pratdip: amb llum de dia, treient l'espina clava de la Rosa (que li espera una sorpresa final), i amb uns punts més a la butxaca.


Què vull comentar de la caminada:

1. Sopar i trobada fantàstica amb la Bea, la Mercè i en Francesc.
2. "visto-novisto" amb en Santi (felicitats per la marca feta).
3. Felicitats a la Rosa i la Paqui per acabar-la en poc més de 15 hores... Fantàstic
4. Mercè, gran moment de la pujada a Llaberia.. Fantàstic.
5. Paisatges impressionats: em va encantar (suposo que el temps hi va fer moltíssim).
6. Felicitats pels avituallaments: molt bons (i l'últim encara més amb un entrepa d'hamburguesa, formatge, ceba i bacon).

L'any que ve... Més.



Per cert, he de dedicar un vídeo a una persona que ahir va intentar cantar la cançó i no va poder perquè no li sortia...


Rosa... per a tu:

 Ens veiem la setmana que ve a la Travessa.

Marxa Romànica de Navàs

Fa un parell de dies vaig realitzar la meva segona marxa Romànica de Navàs, una ruta de prop de 83 qm (segona nocturna de la temporada) amb un desnivell aproximat de 5300 metres acumulats.

No en tenia un bon record de l'any anterior perquè ens havia agafat pluja i el primer tram fins a Castelladral era tot de fang i molt pesat de caminar.

Però aquest any la previsió era millor i no s'esperava molt de fangueig.

Com que era la primera llarga de la temporada que feien en Josep Maria i en Pepe, vam decidir quedar abans a Navàs per a sortir conjuntament.

Vam quedar prop de les 15:00, un parell d'hores abans de l'inici de la caminada; però tant ells com jo vam arribar mitja hora més tard.

Un dels punts a millorar d'aquesta caminada és, des dels meus punts de vista, els avituallaments. En ser la segona edició que jo feia, ja sabia que els contingut sòlid de la caminada no arribava fins al quilòmetre; és per això que vaig decidir menjar un bon entrepà de pollastre amb formatge abans d'iniciar la marxa: en el bar ens vam ajuntar uns quants: en Miquel, l'Ana, en Martí i en Sergi (gran família)... I ara mateix no recordo qui més... La resta de la família marxaire era a la Sants-Montserrat.

La marxa es va iniciar puntualment a les 17:00 i ja vam començar amb un molt bon clima: teníem sol però teníem ventet; perfecte per a fer la primera pujada.
Així com l'any passat aquest tram fins a Castelladral es va fer feixuc pel fang, en aquesta ocasió vam agafar un molt bon ritme (i més amb en Pepe, que portava un ritme impressionant).

Ell es va posar "erre que erre" amb què volia arribar a les 8:00 del matí, una fita de 15 hores per a fer els 83'500 qm, impensable per a mi que el meu rècord era la MM'2012 amb 15'38.

Vam arribar a Castelladral, on ja sabíem que trobaríem en Xavi i que ens faria alguna fotografia. Allà vaig haver de protegir-me el peu esquerre perquè es preveia una butllofa (que al final va sortir).

Mengem xocolata, i comencem una dura baixada per pista d'un parell de quilòmetres (crec calcular), per a tornar a pujar al Coll que ens indica el corriol d'arribada al sopar a Valldeperes.

Aquest any el corriol es va baixar molt més còmode, i l'arribada a Valldeperes va ser molt còmoda.

Arribem, sopem l'entrepa... amb un "gran" pa i una botifarra que costava d'empassar. (problema dels avituallaments de Navàs)...però mengem una mica i tirem endavant. Aturada "relativament" curta...millor que l'any passat, i ens encaminem, altre cop de pujada (i sense deixar el camí, tot i que jo volia passar per carretera).

En aquest tram tinc un lleu "lapsus" mental, i no recordo res de la caminada... Sé que vam baixar corrent un bon tram de camí còmode...

Jo no volia forçar, però els cosins anaven tan bé que no els podia defraudar. 

Vam anar pel costat del riu en aquest tram (que recordava l'any passat completament a les fosques)... i aquest any encara teníem llum de dia (entre haver començat una hora abans i el ritme que portàvem, allò era motivador).

Vam arribar al control de Sant Esteve del Pujol Planes i altre cop avituallament únicament líquid... (segueixo dient que és un punt a millorar) però sabem que en breu (uns 4-5 quilòmetres, a Sant Joan de Mondarn) tenim altre cop un altre avituallament (un pèl més sòlid, però no molt més).

Portem bon ritme, fa molt bon temps, i ens sentim còmodes, com per a continuar tirant endavant sense parar massa.

Sabem que el camí no és molt exigent, perquè hi ha força pista (i camins entre muntaya agradables). Cal anar en compte, però, en no perdre marques, ja que en un d'aquests trams, i per mala senyalització (es pot confondre amb el camí que es feia abans) vam estar a punt de desviar-nos del camí.

Arribem al control de la coca i el te, Sant Miquel de Fenogedell, i ens criden l'atenció pel soroll que fem en arribar (ens van tallar el rotllo, però vist ara cal dir que tenien raó).

 I sabem que en breu ja podem començar a descomptar quilòmetres perquè portarem més de la meitat.

Arribem a Sant Joan Degollat, esperant rebre el "bollicao" corresponent, i... sorpresa... Ja no tenim Bollicaos. Així i tot, no ens desmotivem... Tenim una gran baixada... un pèl pesada, però ja arribem a Puig-Reig... Mentalment molt important, perquè portem més de la meitat... i estem molt i molt bé.

Passem Puig-Reig, i la moral creix, i creix... Portem molt bon temps, però jo continuo pensant que arribarem cap a les 10'00 (o almenys era la meva fita).

Pugem còmodament fins a Sant Andreu de Cal Pallot (on hi ha amanida per a menjar, però que no mengem) i ens ofereixen el gran avituallament de Donuts.

Aprofitem per a fer un tram tranquil, totalment fins a creuar la Riera de Merlès, perquè sabem que després tenim un llarg ascens fins a Sant Pau de Pinós. En aquesta pujada en Pepe es posa davant, i impressionant el ritme que porta.

És curiós perquè al llarg de la caminada en Josep Maria, en Pepe i jo ens anem turnant el cap d'expedició segons la nostra força. Cadascú és expert en segons quins trams: corriols, pista, pujada, baixada, etc.

Pugem a Pinós, i sabem que ja "només" queden una vintena de quilòmetres...


Mengem una mica en un avituallament presidit per noies i un sol noi (digues-li tonto), i ens ve el tram més avorrit de 8 quilòmetres que tenim quasi al final. Pujades i baixades contínues, cansades a aquestes alçades. Així i tot, molt millor que en l'edició anterior.

Arribada al Coll de Comadons, i la dona ens comenta que només ens queda una pujada forta (però curta) i tendència a baixada... Té raó.  Baixem fins a Cornet, esmorzem altre cop (ja barreja de menjars que l'estómac no agraeix gaire)... i l'empenta final fins a Navàs.

Sabem que ens quedem 6 quilòmetres, només dues pujades lleus (després de tot el que hem fet)...

Veiem que són prop de les 8. No sabem si arribarem en menys de 15 hores.

Finalment, ens posem a trotar una mica al final de la marxa... Veiem Navàs (que s'acosta lentament).  I sortim a la carretera.

Ens espera un quilòmetre, aproximadament, i uns 10 minuts (o 15)...

Decidim apretar una mica, aconseguim arribar a la meta a les 7:58.

Ho hem aconseguit. Feta amb 14:58... No crec que es doni cap altra vegada....Per tant.. Ens felicitem...

5 de maig: 7 cims al Penedès

Diumenge passat vam fer la caminada dels 7 cims, una caminada que transcorre per terres penedenques (diria que tota ella) i que, si fa calor, es fa molt llarga.

Els cims que es pugen en aquesta caminada són: el Clapí Vell, l'Àliga, el Montmell, el Montagut, el Formigosa, el Solanes i el Castellar.

El més dur d'aquesta caminada, si hagués de decidir, és si fa calor o no la fa, però no pas pels cims que hem de pujar, ja que no són molt complicats (des del meu punt de vista, naturalment).

La sortida es realitza a Torrelles de Foix, un poble situat a l'Alt Penedès, prop de Vilafranca del Penedès, entre St. Martí Sarroca i Pontons. Es tracta d'un recorregut circular que passa per només 3 municipis: Torrelles de Foix, Pla de Manlleu i Pontons.

Vam sortir diumenge a les 7:00 del matí, hora a la qual ja no cal ni frontal ni res, ja que és de dia, i comença ja pujant el primer cim: el Clapí Vell.

És de les caminades a les quals has de dur el xip groc (o blanc si el llogues), ja que el control de pas en alguns llocs es realitza de manera electrònica.

L'ascensió al Clapí Vell és llarga. No és gens dura, perquè puja paulatinament, però és llarga.

Pujada al Clapí Vell, baixada curta i pujada directa a l'Àliga, segon cim, de la caminada. Curt, i curiós, ja que pugem a un segon cim on no hi ha ni control ni res.

Posteriorment a l'Àliga ve un llarg tram de, principalment, baixades, fins a Pla de Manlleu, on s'agafa un tram comú de la Trenkakames fins a l'avituallament on trobarem l'esmorzar. Fins l'any passat, tant a aquest aviatuallament com a un que hi ha abans de pontons, hi havia unes galetes d'ametlla boníssimes. En aquesta edició han canviat les galetes per croissants petits. Eren bons, però he trobat a faltar les galetes.

Un cop hem esmorzat, pujada al Montmell i al Montagut. Són els cims més alts de la caminada. Alguns consideren que són les pujades més dures. Jo no les considero dures. També crec que la pujada al Montmell és molt bonica i les vistes que hi ha des de dalt del Penedès són impressionants.

La distància entre l'Àliga i el Montagut és llarguíssima. Són els cims més alts, com he comentat, però la distància és molt llarga; per tant, es va fent de manera suau.

Aquest any, l'avituallament del dinar era tres quilòmetres més endavant; és a dir, cap al quilòmetre 34. Això què significava?

En primer lloc que passat el dinar hi havia només 24 quilòmetres fins a final de la marxa; en segon lloc, que es dinava passat el Montagut.

Com que no hi ha res a destacar, passem el tram del dinar, i vénen els trams que jo considero més pesats: en primer lloc la pujada al Formigosa (que és curta però molt pronunciada), i el tram entre el Formigosa i el Solanes, que és sota sol (per sort, aquest any, estava una mica ennuvolat i hem evitat força sol) i és un tram molt calorós.

Un cop s'ha assolit el Solanes (penúltim cim a assolir) ja només ens queda el Castellar i comença la gran baixada fins a Pontons (fins ara no es passava per Pontons "City", ja que passava per la casa de colònies de Penyafort).

En aquest tram, en Josep Maria i jo vam gaudir molt corrent des del cim fins a l'avituallament del "berenar". Era una baixada llarga, però molt i molt xul·la en corriols.

Passem Pontons (on s'oferien gelats d'avituallament) i ens acostem als últims 10 quilòmetres de la caminada: pujada a l'ermita de Sant Joan de la Muntanya, baixada a Les Dous, i arribada a Torrelles de Foix. Ha estat un canvi del recorregut, ja que hem hagut de fer una nova pujada a l'ermita. No era dura, ja que estalviem asfalt per aconseguir més camí de terra; però tampoc ha estat una meravella de canvi.

En aquesta ocasió la caminada l'hem fet en 10:55 minuts, 20 minuts menys que l'any passat. Una recompensa que, juntament amb el premi que em va tocar per arribar en el lloc 250 (o 251) s'agraeix i motiva a fer la següent caminada: Romànica de Navàs.

Riudoms - La Mola - Riudoms

Tot i que una setmana més tard, toca parlar de la Riudoms - La Mola - Riudoms.

Sempre ha estat una de les caminades que m'han agradat (tot i que la passejada per la carena sempre se m'ha fet molt pesada).

El primer any, molt de vent. El segon any, molt de sol... Aquest any, increïble, molta neu.

Era de les caminades que toca aixecar-te aviat (altre cop a les 3:30)... Fantàstic despertador que et lleva cada diumenge a aquelles hores... Però bé... Sabent que la caminada és suau, i després de Matxos... penses... Va, avui no patirem.

La previsió meteorològica anunciava que faria pluja i fred... però va ser molt diferent al que pensàvem.

Com podem veure, el recorregut ordinari (sense passar per la variant de Fontaubella), ens indica que el desnivell no és molt exagerat: hi ha la pujada al Castell d'Escornalbou (entre Duesaigües i l'Argentera), i la pujada a la Mola (entre Argentera i Colldejou).

Vam sortir de Riudoms, i el cel estava ennuvolat... i pensava que el temps aguantaria amb una mica de pluja.
En arribar al primer avituallamnet (a Riudecanyes) el temps ja amenaçava mala maror (plovia molt i molt i molt).

El problema, però, no era la pluja. El problema era el fred.

Vam continuar i ens esperava la pujada del castell d'Escornalbou. No és una pujada molt dura.

Segon avituallament, al castell d'Escornalbou. Fred. I ens diuen que no es puja a la Mola, ja que està nevant. Costa de creure.. Nosaltres només veiem pluja i res més.



Baixem del castell, passem per Duesaigües, i continuem cap al Coll per a pujar a la Mola...

Anem pujant amb en Santi (segona caminada de la temporada)... i veiem que plou aiguaneu... i pensem... ai, quina gràcia!!

I comença a nevar, a nevar, a nevar.... A fer fred, i més fred, i més fred. Us deixo unes quantes fotos de com estava el paisatge: amb en Cesc, la Rosa, la Mercè, la Paqui...

 

Passem el tram de la Mola (amb el fred, les vambes mooolt mullades, els guants més que mullats, etc.) i ens desvien cap a Colldejou sense pujar al cim. Sap greu per la gent dels controls: han d'estar passant molt de fred.

Arribem a Colldejou, sense neu, i sense tant de fred... i anem a molt bon ritme (amb alguna relliscada pel mig). No anem cansats, ja que la caminada no és dura... Riem i riem molt (sobretot jo, de la caiguda d'en Santi).

De Colldejou a l'Ermita de la Mare de Déu de la Roca (mira que n'és de bonica) el camí és mig assolellat, veiem com ha canviat la meteorologia. Dinem un entrepà de botifarra, unes fruites seques i camí fins a final. 

L'últim tram, gairebé pla, d'11-12 quilòmetres. Des de l'Ermita fins a Riudoms passant per Montroig i Montbrió.

Aquest any, per sort, no ha fet calor (mirem la part positiva), i hem aconseguit arribar amb un molt bon temps... A les 15:00 ja érem novament a Riudoms.

En aquesta caminada hem fet més amistat amb la Mercè, en Francesc, en Paco i en Ramon... I a l'arribada amb la Berta, que va haver d'abandonar pel fred...

Aquesta setmana actualitzo amb el 7 cims.

Pels camins dels Matxos: edició anys 2013

El passat 21 d'abril vaig realitzar la meva primera edició Pels Caminsdels Matxos, una de les caminades de resistència, al meu parer, més dures de la temporada. Estava força acollonit, i em vaig cansar molt, però finalment la vaig acabar.

La marxa és de 63-64-65-66 qm (depèn de amb qui parlis té una distància més o menys llarga), i el seu desnivell és d'uns 6200 metres acumulats.

Torna a ser dels dies que has de matinar i aixecar-te a les 4:00 o 4:30 i presentar-te a les 6:00 al lloc on comença: en aquesta ocasió, Torelló. Així i tot, el proper cap de setmana (on farem Riudoms- La Mola - Riudoms) ens haurem d'aixecar a les 3:30.

Arribada a Torelló (fa un fred de cal Déu) i esperar a què et donin el dorsal i el perfil del recorregut. Aquí en podem veure el recorreut sencer.

Mostra Pels Camins dels Matxos en un mapa més gran

La marxa comença a les 6:30, juntament quan s'alça el sol, i tots junts ens encaminem per a fer els 3 cims importants de la Marxa: Santuari de Bellmunt, Puigsacalm i Santuari de Cabrera.

Sortida tots junts, i saps que has de mantenir un bon ritme. Faig la caminada amb en Pepe i en Josep Maria.

L'arribada a Bellmunt és molt més ràpid del que em pensava, un avituallament fantàstic, i per sort, puc anar al lavabo (a partir d'ara el camí serà molt més lleuger).

 

De moment pensem que si el camí és com aquest, acabarem la caminada de manera raonable.

Comencem la primera baixada, i en part la fem trotant-corrent. I anem molt bé.

Passem prop del Salt de Salgueda, un espai natural privilegiat (que si hagués fet bon temps ens hi hauríem banyat)

Sabem que poc després tenim una bona pujada (bé... el que coneixem com "La Pujada") per accedir al Puigsacalm.

El que motiva de la caminada són els cartells humorístics que prepara l'organització. Estan molt bé i et motiven a continuar. 

Arribem a la zona del Puigsacalm, i em ve al cap l'excursió familiar que vaig fer fa una vintena d'anys... Em dóna bons records, però no recordava que fos tan dur pujar al Puigsacalm.

Arribem a dalt i penses... Que bé! Ja només queda Cabrera... però desenganyem-nos: ara ve un dels trams més complicats de la caminada: la pujada a un altre petit cim (que no es veu al perfil) i la baixada en corda que ens fa alentir el pas...

És força complicat fer-lo, però aviat arribem al control on veig els companys de 4potes. Continuem endavant, i de moment el camí és còmode fins a Prat de la Vola, on mengem alguna coseta, i decidim pujar a Cabrera (que no puntua per la Copa Catalana, però si no fas tot el recorregut no som uns bons Matxos).

Pujada a Cabrera (pensava que seria més dura), i baixada (pensava que seria més suau). I altre cop a Prat de la Vola. 

Ja abans de pujar a Cabrera estava cansat, però no sabia el que m'esperava.

Sembla que el recorregut que falta serà força pla, però no!! Arribat a Collsaplana ens ve el que no ens ha vingut fins ara (pujada a unes parets que no esperava). Ells diuen un parell de costes...però pugen molt i molt pronunciades. La panxa no em respon bé. He menjat poc, relativament. Principalment fruita. I ara el cos ja no té energia: i veiem que puja, puja i continua pujant.

De sobte, però, veiem que ja hem arribat a la part més alta i arribem a La Redorta, últim dels controls. 

Ja sabem que haurem de pujar al Castell de Torelló (regal de l'organització), però estem al costat de Torelló i això motiva.

Aconsegueixo menjar una barreta de cereals (que fins ara no havia entrat), però ve cremor d'estómac.

Finalment: arribada a Torelló a les 19:48. 

Total de la caminada: 13:18h. 

Molt content... I si es tornés a fer a la CCCR, crec que repetiria.

Moltes gràcies al Pepe i al Josep Maria. Al final em van haver d'aguantar bastant.

Felicitats a l'Iker Karrera Aranburu: ell ho va fer només en 6h i escaig: una màquina.

Aquesta setmana, una suau: bé... un descanset.

Fins aviat.

XVI Molins Montserrat

Diumenge passat vaig fer la meva primera Molins Montserrat, quarta caminada de la temporada de caminades de resistència.

En un principi havia de ser una caminada suau, ja que segons el primer calendari de la temporada havia de ser d'uns 2500 metres de desnivell acumulat.

Després vam observar que de suau no en tenia res, ja que el desnivell acumulat era de més de 4000 metres.

Així i tot, va ser una caminada de les que en podríem dir d'"anar a buscar el pa".

La sortida era a les 7:00; per tant, per arribar bé i tenir temps per a prendre alguna cosa, què millor que ser a Molins a les 6:00?

Prenem alguna cosa, amb els companys del CEIC (Xavi, Francisco, etc.) i em trobo amb en Santi, que fa la seva segona caminada de la temporada.

Sortim a les 7 del matí, ben puntuals, i som dels últims del "pelotón". Però decidim córrer una miqueta fins a poder avançar tot el grup.

És estrany, perquè no veiem la Rosa, la Montse, en Xavi, la Paqui, en Josep Maria i en Pepe: veiem que han accelerat bastant el pas (o no!).

Correm fins a atrapar la Montse, xerrem una mica, i continuem trotant una mica fins a trobar la Rosa i la Paqui. Des de llavors que ja no les deixem.

El que va molt bé d'aquesta caminada és que hi ha avituallaments molt sovint.

Entre el segon i el tercer avituallament ens atrapen en Pepe i en Josep Maria: resulta que altre cop se'ls ha espatllat el cotxe.

Passem Ullastrell (en Josep Maria i jo recordem la cursa que vam fer fa un mes aproximadament), i continuem per Viladecavalls, Can Macetó, Pla del Fideué, i ens unim al camí de la Matagalls Montserrat al Camí de la Creu, a Monistrol.

No és que sigui una caminada molt dura, perquè realment, respecte a d'altres que hem fet és de les curtes, però el desnivell final és el més considerable: no obstant, com que estem parlant de Montserrat, coneixem el camí de memòria.

Què hem de recordar de la caminada aquesta?

1. Que l'estel que ens guia és la Rosa, una "pija" que tanmateix, si més no, ens parlar adhuc a la bestreta cordialment.
2. Que la Paqui no pot suportar (Paqui, amb carinyo, ja ho saps) que li digui Montse a la Mare de Déu de Montserrat.
3. Que en Josep Maria i en Pepe sempre tenen problemes amb el cotxe (ai, quines excuses, jajaja)
4. Que en Santi aguanta molt, però té baixons "de cop" i llavors no suporta el tema de caminar.
5. Que els aviatuallaments estan molt bé (però des del meu punt de vista els biquinis haurien d'estar a final del recorregut).
6. Que el més pràctic per baixar de Montserrat a Molins és anar amb l'autocar: l'opció Cremallera - FGC - RENFE és lenta.
7. Que podem acabar les frases fetes castellanes (la majoria) amb "patada en los huevos" o "que le den".

24 hores de resistència Cap de Creus. 87 qm.

Salut a tots i totes.

Després d'uns dies de descans (això de descans és relatiu), ja toca escriure la crònica de la caminada de resistència que vam fer el passat dissabte-diumenge a la comarca de l'Alt Empordà: les 24 hores del Cap de Creus, una caminada que comença a Llançà el dissabte al matí i que ... bé, fins que un acaba.

Podeu veure aquí el perfil (grans 6000 metres de desnivell acumulat).

I també el plànol dels 87 qm de ruta:

En aquesta ocasió vaig fer la caminada amb l'Isma, un company de l'esplai Esquirol, de Barberà del Vallès; que espero que després d'aquesta caminada no abandoni les caminades de resistència i m'acompanyi a alguna altra més.

L'aventura va començar a les 5'00 del matí de dissabte, quan vam quedar l'Isma i jo a Barberà per pujar junts fins a Llançà i trobar-nos amb la resta per a poder fer la caminada. 

Vam arribar prop de les 6'30 a Llançà i les primeres persones que ens vam trobar van ser la Paqui i la Rosa. Vam estar xerrant de si seria dura la caminada o no, i ens vam encaminar cap al punt de sortida: el port de Llançà, on ens van donar el dorsal i la targeta amb els quals havíem de fer la caminada. 

Després d'un bon esmorzar (bé, l'Isma, perquè la resta vam prendre els nostres cafès amb llet) vam començar la caminada a les 8:00 del matí.

Aquesta caminada té molts controls: d'uns més propers entre ells, algun d'ells força allunyats.

El primer va ser el de Cap Ras: bastant al principi de la sortida, a 2'9 qm.

Fins aquí tot pla, però passada la platja de Garbet, i ja entrant en terme municipal de Corbera, vam seguir una llarga pista forestal (en ascens tota l'estona) que ens duria a St. Miquel de Colera, on trobaríem esmorzar (entrepans, donuts, cacaolat, etc.). 

La sort de la caminada és que vam gaudir d'unes vistes espectaculars; un aspecte a millorar (comentat per molts i moltes marxaires) és la quantitat de menjar en relació amb el que es paga. Jo vaig tenir la sort de poder menjar tot el que volia (tampoc menjo gaire, tots ho sabeu) però molta gent es va quedar amb ganes de poder menjar a l'hora de dinar, per exemple.

Un cop ja vam agafar sucre per continuar la caminada ens va venir una gran sorpresa, la pujada en corriol (després en camí força pronunciat) fins a Puig d'Esquers, on feia molt de vent, però des d'on es podia veure una bonica vista de Pirineus (començant pel Canigó), de la Serra de l'Albera, de la gran plana empordanesa, del cap de Creus, del Golf de Roses (crec recordar) i del gran Mediterrani.

El camí no acabava aquí... Bé... aquí havíem fet potser una sisena part de la caminada... Però començava un fort i molt pronunciat descens al Coll de les Portes on teníem el tercer control. Un llarg descens que molts s'havien de prendre amb  tranquil·litat per la facilitat de relliscar. 

Passem Coll de Portes, i una part força relaxada passant per Sant Silvestre de la Valleta, una petita ermita o església situada prop de Llançà.

Després de l'ermita, seguim curs del riu fins a atravessar-lo, pujar al coll de Madres (una altra pronunciada pujada, però curta), i arribada a Llançà per a fer el dinar -plat de pasta amb tomàquet i alguna pasteta. 

No es tractava de menjar en excés, ja que ara tocava una de les parts més dures: la pujada a St. Pere de Rodes. 

Ja duem una tercera part de la Marxa, i un gran desnivell fet, però encara ens queda bastant.

Pujada a St. Pere de Rodes (bé, abans el Control de Mas Ventós on ens ajuntem amb el Camí de St. Jaume que comença a Port de la Selva), i petit descans. Des del meu punt de vista, l'Isma està ja un pèl cansat, però va tirant... Em fa dubtar si acabarà la caminada o si abandonarà a Cadaqués. Potser jo porto un ritme massa fort, no ho sé.

Sortim de St. Pere de Rodes i penso que ja ens queda una última pujada forta, la del Castell de St. Salvador.

 

Passem el castell de St. Salvador i ens ve la part més complicada de la marxa (jo vaig gaudir el que no deurien gaudir molts dels caminants): la cresta de 3 qm. Un puja i baixa entre pedres, un camí que has d'intuir amb les marques perquè no està gens clar (pedres, pedres i més pedres). Un tram que aconseguim fer en un parell d'hores. Veig que l'Isma pateix pels genolls (després me n'assabento que tenia els genolls operats (oi, Isma?)). En aquests moments també penso en la Rosa i la Paqui, que en segons quins trams potser han patit.

Però aconseguim creuar la cresta i anar al control del Coll Sant Genís, arribant a les 17:15. 

Jo pateixo perquè crec que el control de Cadaqués tanquen a les 21:30, i després observo que tanquen a la 01:00. 

Del coll anem a la Carretera de Cadaqués i l'Isma està molt millor, ja que tot és pista forestal. El veig molt millor que al camí de la cresta i veig que anem fent força bé. 

Passem per Cala Jòncols i se'ns fa fosc. La cala deu ser molt coneguda, perquè tothom parlava molt bé de la Cala. Jo encara no la coneixia. Ara ja sé on és: haurem d'anar-hi un dia sense haver de caminar. 

De Cala Jòncols cap a Cadaqués a sopar. Ja treiem els frontals. El meu no il·lumina res i el de l'Isma il·lumina molt. Així i tot, deu ser per intuïció de marxaire, veig totes les marques. 

Crec que l'arribada a Cadaqués també és una de les parts més boniques de la caminada: tothom sopant i elegant, nosaltres bruts i vestits de muntanya. Així i tot, una imatge similar a aquesta. 

 

Arribem a Cadaqués i plat d'arròs, un cacaolat i un donut (gran barreja, però que el cos em demana).

Sortim de Cadaqués després de 30 minuts de descans (per a mi massa, però necessària per a l'Isma) i cap al Cap de Creus. 

Allà ens ajuntem uns quants, el camí no es veu molt marcat, però aconseguim trobar-lo.

Arribem al far del cap de creus a les 23:18. Ja duem 15 hores de caminada, i portem ja 64 qm. Ens en queden només 23.

 

Així i tot, en aquests moments ens ve una de les parts més dures de la caminada: 12 quilòmetres sense veure res, només amb la nostra companyia (que no està malament). Es fa etern: i triguem gairebé 3 hores a fer-ho. L'Isma està desesperat, però continua endavant: impressionat que estigui cansat però hi ha alguna cosa que l'empeny a tirar endavant.

Arribem a St. Baldiri de Taballera: ens queden nomeś 11-12 quilòmetres. I dic només, perquè realment no són gaires. 

Esmorzem alguna cosa (tot i ser les 2 de la matinada tenim gana, jo més que l'Isma)...

I tirem el que queda: un quilòmetre de lleugera pujada, un parell i mig de baixada fins a Port de la Selva i 8 quilòmetres de Camí de Ronda, passant pel far de Far Sarnella, on tenim l'últim control. 

Els passem tots i arribem a Llançà a les 4:59 (bé, a les 5:00) hora vella.

Total del recorregut: 21 hores.

Gràcies a l'Isma puc tenir totes les hores apuntades dels controls: una cosa que no havia fet mai però que em sembla bona idea. Espero que decideixi fer alguna altra caminada d'aquestes. Crec que ara, havent passat ja uns quants dies, les coses es veuen diferents.

Aquí teniu el meu dorsal: (potser si l'Isma em passa una foto del seu (el 191), també el puc afegir).

I en 4 dies... Molins Montserrat: una que ens permet una mica de descans...

Fins aviat.